Edats

Les boires de la memòria, sobretot la recent, difuminen dades i cites.

Tanmateix, sembla que era en una columna de La Vanguardia on un sociòleg assegurava que els anys complerts serveixen per determinar la vellesa d’una persona. Moltes dones ho van descobrir fa anys i panys i el pare, quan ja es trobava gran, deia que parlar d’anys era “de mala educació”.

Potser caldria revisar conceptes en aquesta matèria. Sovint es diu que, per a les dones, els cinquanta d’ara són els quaranta (o fins i tot els trenta-cinc) de generacions anteriors, i no sempre per l’ajut de la cirurgia o del photoshop. Hom constata empíricament que abunden, cada cop més, les coquetes per paradoxa, les qui proclamen sense embuts els aniversaris que han acumulat, tot mantenint l’atracció estètica. Tot-hom ha vist imatges de persones, populars o anònimes, que semblen confirmar-ho.

Fins i tot en casos extrems, com el de la catalana Maria Branyas, que ha superat els 115 anys i des de la residència d’Olot on la cuiden mostrava en el diari degà del Principat veí una lucidesa admirable en la llarga entrevista de “la contra”. És cert que els i les periodistes “clàssics” tendeixen a “deixar bé” el personatge escollit per al diàleg. Com els pintors antics, si volien cobrar els retrats d’encàrrec, però ara sense esperar una remuneració especial.

La Maria aconsella fugir de persones “tòxiques”, demostrant alhora un coneixement del lèxic més actual i explica que fa tan sols dos anys, als 113, va superar el temut coronavirus. I és que hi ha exemplars extraordinàriament resistents, supervivents de les generacions “de ferro”, capaces de superar guerres, pandèmies i les més diverses adversitats.

És difícil que quedi algú sense assabentar-se que la senyora Branyas posseeix el rècord mundial de longevitat, almenys fins al moment d’escriure això i, sens dubte, pot mostrar cofoia i als quatre vents la fita marcada.

Llàstima –sense malastrugança, sigui dit– que aquests registres de les edats més avançades acostumen a ser efímers, perquè la biologia no perdona. Com a senyal esperançador, les informacions afegeixen que la degana anterior dels humans –les estadístiques estan a favor de les dones, també en l’esperança de vida i en aquestes valls– era una monja francesa que va arribar als 118.

A tot això, com diu la cançó americana: “no cal arribar primer, però cal saber arribar-hi”, vol dir amb el millor estat de salut possible, sobretot mental, com es demostra en les declaracions publicades d’aquesta força de la natura. Potser hi té alguna cosa a veure en aquest cas la geografia volcànica de la Garrotxa? Qui sap. Un altre país on abunden les persones que superen el segle viscut és el Japó, també terra de volcans... i de terratrèmols.

Potser no cal buscar explicacions afegides a la fortalesa natural de les persones que van superant anys, lustres, dècades, fins i tot llindars de segles, per la seva naturalesa forta. Tant de bo aquesta olotina, que ha viscut com a mínim en tres continents, continuï acumulant aniversaris. Com tants i tantes altres, cada cop més, que van arribant al segle de vida. Per molts maldecaps que suposin per als polítics i per als tècnics a l’hora de fer quadrar els comptes de les prestacions per jubilació.