La mort no existeix

Han aparegut darrerament articles amb l’espectacular nom del títol d’aquest escrit, signats per noms de seriosos metges de reputada carrera.

Parlant de casos clínics viscuts personalment on el pacient ha passat per una aturada cardíaca que l’han recuperat i, posteriorment, explica les experiències de quan era clínicament mort, que ho recorda tot perfectament igual que en un estat lúcid normal.

Aquesta experiència ha estat explicada per altres autors (USA i E. Küblee-Ross), tots metges o cirurgians, i ho presenten com que un cop considerat difunt, continua després en memòria suficient per explicar què passava al seu entorn. Doncs no era encara mort.

Sense posar en dubte l’opinió dels col·legues que han descrit aquesta experiència, crec necessari donar-hi una altra explicació, al meu entendre més a prop de la realitat.

Les descripcions clàssiques dels forenses consideraven com a mort clínica deixar de respirar, parar-se el batec del cor i el subjecte restar immòbil, impossible de respondre a tot estímul extern. També les pupil·les es dilaten al màxim, signe que el sistema nerviós està parat. Tant és així que una de les proves antigues era posar a davant de la boca un mirallet que s’entelaria en el cas de ser encara viu.

Actualment, en una sala d’operacions, els malalts són controlats per màquines que mostren, per exemple, el batec del cor i, més encara, el representen en uns gràfics a l’abast de tothom, així també amb la respiració, espontània o forçada per màquina.

També es mantenen les venes lliures per a l’administració de qualsevol medicament amb un sèrum conegut a bastament com a gota a gota.

D’altra banda, es creu que quan es deixa de respirar espontàniament no és possible continuar oxigenant el pacient i, juntament amb l’aturada del batec del cor, se suposa que hi ha una manca de circulació també al cervell, i si dura més de tres minuts, provoca lesions cerebrals irreversibles i llavors es considera que l’individu ha mort.

Amb les modernes tècniques de reanimació (massatge cardíac extern) i la resta d’elements, com seguir oxigenant la sang per un tub dins la tràquea connectat a una màquina i la possibilitat d’afegir medicaments pel gota a gota (mantenir la pressió arterial), malgrat que el subjecte mostri signes de mort com que no respira espontàniament, el cor està parat i les pupil·les es dilaten al màxim, és encara possible que tots aquests símptomes es recuperin, per tant, les maniobres de reanimació no es paren fins que hi ha signes certs i persistents de recuperació i encara que es continuï malgrat la manca de resposta.

Actualment, els traumatismes cranials que ingressant als serveis d’urgències, amb els símptomes de mort esmentats, i que amb la possibilitat d’estar més de tres minuts parats, es reanimen igualment, hi ha casos en què, malgrat tot, el cor es posa en funcionament, la respiració es manté artificialment per màquina i la pressió arterial es pot restaurar gràcies a medicaments injectats també artificialment per vena. Passen aviat als serveis de cures intensives, on continuen les cures a cops molt temps. El problema està a definir quan es considera que tot és inútil i el pacient és mort. Cas en què llavors caldria suprimir tota acció reanimadora. Bé, doncs, en aquests casos no es dictamina definitivament la mort fins que un electroencefalograma (EEG) detecti absència total d’activitat elèctrica del cervell. Els més exigents proposen demostrar la manca d’activitat cerebral profunda per un EEG per punció.

La conclusió de tot això és per indicar que hi ha respostes darreres de la naturalesa per conservar la vida i que van més enllà del temps clàssic de tres minuts. De vegades, el diagnòstic de mort clínica és difícil i em permeto destacar que, després d’una mort certa, no tots els teixits deixen de funcionar. Els cabells continuen creixent, les ungles, els budells continuen la seva feina, etc. De tot, el més important és el sistema nerviós, el cervell. És el rei (com diu el meu amic Acarin), l’amo de tot. Si el cervell deixa de funcionar, s’ha acabat tot.

Els casos descrits a USA i pels cirurgians catalans que expliquen recuperació total són efectivament possibles, i és que l’estat de patiment del seu cervell no és conegut amb certesa. De moment, no hi ha possibilitat de saber-ho. Sols a posteriori ho sabrem per la restauració de totes o algunes de les funcions vitals, entre les quals la memòria. Els casos en què diuen que la mort no existeix no són certs, simplement no s’ha detectat amb els mitjans actuals. El malalt explica que, durant el seu estat comatós, seguia detectant l’interior de la sala d’operacions, qui hi havia, què feien i tot és perquè clarament no era mort.

Malauradament, el destí final dels éssers vius, és a dir, la mort, és encara quelcom natural i irreversible i que, no ens enganyem, no ens en deslliurarem. El cos humà, com qualsevol màquina o objecte en funcionament espontani i automàtic, arriba un moment en què, per desgast, avaria o el que sigui, s’acaba. No hi ha res més a fer. Agradi o no, així ho hem d’acceptar.

Els qui, com l’autor, per edat estem arribant al final del trajecte, l’únic que podem fer és preparar-nos per a quan aquest arribi, humanament, materialment i espiritualment.