Selectivitat

L’altre dia llegia la proposta del ministre de Salut, Albert Font, per descongestionar l’hospital, de manera que als CAP es poguessin atendre diguem-ne urgències menors.

Parlava, o almenys així sortia escrit en l’article, de la sanitat selectiva, que com totes les coses selectives són més complicades del que semblen.

Posem l’exemple més senzill de tots. La teva filla, el teu fill, està esquiant i es fa mal al turmell o a la cama, de manera que necessita atenció immediata. Com avaluar la gravetat de la lesió? Un esquinç, un trencament d’ossos, de lligaments?

Què fem com a pares? Portar els fills al lloc millor. La selectivitat queda immediatament descartada; és quasi impossible. Perquè és evident que com a responsables de la persona que pateix qualsevol lesió o es troba malament, ja sigui la filla, el pare, la parella o qualsevol persona, el que vols és anar al lloc on saps que té més possibilitats de curar-se; la qual cosa no significa cap tipus de desconfiança o menyspreu, sobre els metges i el personal que estiguin als respectius CAP, sinó respecte al material, i mitjans de qualsevol tipus que es puguin necessitar.

La selectivitat, així, de primeres, sense una avaluació prèvia, de vegades funciona i d’altres no. No sols en el cas de la sanitat sinó en molts altres àmbits de la vida. Recordo en la meva infància, el cas d’un bon amic a qui, una escola d’Andorra, m’estalviaré dir quina, li va aconsellar –als seus pares, òbviament– plegar i que el nen es posés a treballar a qualsevol botiga, i es van quedar tan amples.

El meu pare, que tenia molt de seny, va parlar amb el pare del noi i van aconseguir que pogués estudiar en un centre de Barcelona, d’on se’n va sortir força bé, primer acabant el curs que estava fent, per després continuar en un grau de formació professional i tenir una vida laboral on les coses li han anat la mar de bé.

Retornant al tema de la sanitat a Andorra, sembla clar que la solució passa per incrementar el personal d’urgències, sobretot en temporada d’esquí. I no hauria de ser un obstacle, sota el meu punt de vista, ni la política d’immigració, ni la llengua, en situacions en què la presència de més personal sembla imprescindible.

Una sanitat com deia el ministre “que a més de ser més confortable i barata sigui molt més selectiva” resulta molt difícil d’aplicar en lesions de certa importància, o en aquelles de les quals se’n desconeix l’abast.