Com ser resident a Andorra i no morir en l'intent

És de sobres coneguda la frase “si no t’agrada com vius al país, ves-te’n”. Sembla que obliden que si no fos pels que han vingut de fora Andorra encara seria un camp de tabac i vaques, dedicat al contraban i al blanqueig de diners.

Andorra va començar el seu apogeu econòmic (segons sant Google) als anys cinquanta, quan Viladomat es va entossudir a fer una estació d’esquí. Ja llavors els andorrans de bé es negaven a fer res que pogués canviar la primària Andorra. Per sort per a ella, algú va decidir arriscar-se i va aconseguir donar a conèixer el país a la resta del món.

El primer que calia fer era camins transitables i habitatges per als treballadors de les carreteres i edificacions esmentades. Era l’Andorra dels ous d’or per a tot­hom. No entrarem a la història general d’Andorra, però sí com ha canviat en l’àmbit laboral. Sobretot en allò referent al salari i habitatge per als treballadors. Qualsevol que entri a Wikipedia i busqui la història d’Andorra veurà que l’única cosa que ha canviat pel que fa al vot i la nacionalitat és que, veient que els no nacionals superaven amb escreix els nacionals, van permetre que els fills de les dones andorranes i pares estrangers també poguessin votar, i ja amb ells, també les dones.

Una cosa que no ha canviat avui, ja que els no nacionals, encara superant amb escreix els nacionals, no tenen dret, no només a vot, tampoc a veu. Tot­hom ha de ballar al so que marca l’ambició d’uns quants, que dient representar el país el que realment fan és representar-se a si mateixos. Tot segueix igual menys aquesta Andorra que tant va enriquir tothom. Sí, a tots. Els treballadors percebien un salari que els permetia viure, fins i tot comprar un habitatge a Andorra i un altre al país d’origen.

Hi ha un refrany que diu que qui fuig de la pobresa cau en ella de cap, i si no existeix em quedo amb la seva autoria. Això és ni més ni menys el que passa en aquest moment a Andorra. El salari que guanya un treballador de serveis, després d’un mes de treball, sols proporciona guanys als ocupadors, sent aquests en molts casos socis d’altres associats estrangers, que com és natural volen emportar-se la seva part del pastís, deixant el mínim a la persona que fa realment el treball, convertint-la en una simple eina, que quan es crema es tracta sense valor ni pudor, i se substitueix per una altra, tant hi fa si en un any ha passat una desfilada de personal o el treballador ha mort, un altre al seu lloc. Ja ho saben, si no poden viure entre voltors que marxin del país els que puguin, els que no tenim on anar, almenys a mi no em trauran el dret de dir-los país d’explotadors.

Senyors empresaris andorrans, no permetin que siguin els de fora els que facin una ruïna d’aquest país, defensin el seu lloc, perquè si nosaltres caiem vostès van al darrere. La mina que ha estat Andorra ja l’han esgotat traient-li les entranyes sense alimentar-la.

Una andorrana sense nacio­nalitat.