Eleccions

Amb l’anunci oficial de la convocatòria a eleccions generals per al primer diumenge d’abril s’obre el termini per tancar llistes i aliances. De tancar, perquè de converses prèvies hi ha que van començar almenys un any enrere.

La perspectiva d’una abundància insòlita de candidatures ofertes a l’elector ha provocat ja el primer moviment centrípet, el de les famílies socialdemòcrates, que s’agrupen després del “pas al costat” de l’excap de govern Jaume Bartumeu. El gest no sembla prou per evitar dimissions. Coneguda és la dita sociopolítica: “Hi ha sumes que resten”, però està per veure, com també altres múltiples aspectes que només el recompte de les paperetes confirmarà o denegarà definitivament.

Com s’haurà de comprovar, si es confirma, l’efecte de la inclusió com a segona en el cartell dels “Demòcrates” de l’actual cònsol major de la capital, o en favor de quina part es decanta la doble presència dels anteriors liberals, per molt que un altre lema és: “Qui es queda les sigles (i el nom) de la formació inicial, s’imposa”.

Es podria ampliar, gairebé ad infinitum el llistat de les incògnites, entre les quals no és menor si, amb la divisió del vot, i amb una abstenció en creixement que sembla inevitable, no es farà necessària al nou Consell una coalició almenys tripartida per poder configurar el nou executiu.

En qualsevol cas, la composició d’un legislatiu on s’ha volgut amalgamar les dues cambres d’altres sistemes, la general i la territorial, crea peculiaritats afegides al ja peculiar sistema. De manera que a les legislatives per a tot el territori és impossible guanyar una majoria si no s’obtenen prou escons en els àmbits locals, on sembla més injusta l’aplicació dels resultats a escons, al punt de fer imprescindibles unes aliances prèvies, ja que són inviables “a posteriori”.

I podem trobar, de fet es troba, l’explicació palpable de l’altra dita: que la política “fa estranys companys de llit” (se suposa que metafòrics). Amb uns resultats que, per ideologies –si és que aquí fossin més decisives que les personalitats– semblarien incompatibles, fins i tot “contra natura”; si més no sobtants...

Potser la primera hauria estat l’elecció com a soci del partit fins ara majoritari de les branques liberals diferents a la capital i a Escaldes, segons un càlcul previ del suport a l’una o l’altra, en funció dels resultats precedents.

El cas és que, amb acords prèviament embastats, o a correcuita en l’últim moment, les llistes es tancaran completes, tal com exigeix la normativa, i les aliances locals també. Res de la resta, del que seguirà, es pot donar per segur amb les mateixes garanties d’encert que els pronòstics meteorològics, que ja acostumen a tenir-ne molt.

Això sí, per parlar i augurar no quedarà. Per mostrar, cofois, els que consideraran èxits i compliment del programa per part dels que han governat i per retreure els defectes de la seva gestió des dels fins ara opositors. I avant i avant, que diuen que diuen a Borriana.

Les tècniques dels tècnics encarregats de cada campanya encara és d’hora per poder comentar res, perquè no tenim elements de judici per ara, i aquesta és una matèria més pròpia d’experts sociòlegs que d’homes –i dones, en bon sentit– del carrer. Això no treu que, si es troba matèria, com sempre continuen i es multipliquen els comentaris o diagnòstics en setmanes successives.