Democràcia directa, un pas necessari

La democràcia directa (democràcia original) és un sistema democràtic en què el poble exerceix directament el poder sense l’intermediari de representants electes. Es caracteritza per la igualtat política dels ciutadans/es sobre les decisions, per la revocabilitat i el mandat imperatiu (i no representatiu) dels eventuals delegats. És un sistema que inclou una part de sorteig en la designació de les persones encarregades per complir funcions limitades en el temps i no renovables. En clar; tots els ciutadans/es decideixen les accions polítiques i si és necessari designen delegats/des per concretar-les, sota estricte control.

El discurs dominant representa la massa popular com una bèstia descontrolada (tipus hooligan) que necessita un amo o una classe social (aristocràcia instruïda i sàvia) que la guiï i la controli. La imatge propagandística de manifestants alterant l’ordre públic utilitzada per atemorir la població és recurrent i sovint provocada pels mitjans al poder. Això és oblidar que és el poble qui, per exemple, ha creat les primeres borses de treball (segle XIX), les caixes d’ajuda social (precursores de la seguretat social) sense necessitat ni ajuda de cap govern. És la pressió popular que ha obligat a millorar les condicions laborals de les quals tots ens beneficiem avui, així com l’obtenció dels drets cívics, el dret de les dones i de les minories. Si els parlamentaris són suposadament representants del poble, per què ha calgut suor, sang i en molts casos la vida de ciutadans al carrer per aconseguir-ho? També és oblidar l’organització ciutadana espontània d’ajuda mútua a cada situació d’emergència humanitària. És oblidar tota la feina de les associacions i ONG que s’encarreguen d’alleujar el patiment de la gent i de denunciar els abusos quan els governs se’n desentenen vergonyosament. És oblidar que un poble mai ha iniciat cap guerra sense la demagògia o populisme d’un cabdill de torn. La imatge negativa de l’acció popular no és aliena als interessos d’una estreta classe dominant. Ens han fet creure que necessitem amos, més coneixedors de la nostra situació que nosaltres mateixos.

Tanmateix, la democràcia directa aporta nombrosos avantatges:

–Responsabilitza el ciutadà/na i per tant li restitueix la llibertat tot incitant-lo a una millora personal i col·lectiva.

–Evita la concentració de poder en mans de pocs i de passada evita errors, corrupció i el autoritarisme.

–Dona la sobirania efectiva i legítima a qui li correspon, al poble.

–Genera creativitat i diversitat degut a la participació de tots.

–Representa els interessos de tothom (interès comú) davant dels interessos particulars o partidistes.

–Afavoreix la recerca de consensos i evita la imposició d’una majoria a una minoria.

–Evita els conflictes d’interessos dels elegits actuals.

–En consensuar les decisions, són més fàcilment acceptades i evita els enfrontaments i la xacra de la violència.

Ara bé, l’aplicació de tal sistema requereix condicions adequades per prosperar. Cal aportar al ciutadà la informació i la formació adient per a la presa de decisions amb totes les garanties possibles (exemple de la convenció ciutadana pel clima a França). Cal pensar en sistemes educatius d’on surtin ciutadans capaços de criticar el mateix sistema que els educa i no mers consumidors obedients.

Ara mirem l’estat de les democràcies anomenades liberals i representatives i observem:

–Inversió de la vigilància; tota la població estem sota vigilància del big brother assimilant-nos a suspectes (multiplicació de càmeres de vigilància als carrers, registres de dades personals, intrusió no controlada a tot aparell connectat com mòbils i ordinadors...) quan allò democràtic seria que el poble controlés els seus dirigents, els que tenen el poder.

–Presència massiva de lobbies empresarials (són 90% dels lobbies presents a Brussel·les que inclús redacten ells mateixos els textos de llei) que corrompen els parlamentaris com el Qatargate.

–Lleis lliberticides que retallen la llibertat de les persones i col·lectius sense fonament democràtic (exemple del període covid-19), qualificació de terrorisme a tota forma de contestació violenta amb privació de drets.

–Militarització de la policia i mitjans de repressió (França acaba de comprar 90 vehicles blindats tipus militar antidisturbis, a Catalunya ja varem veure com pegaven els ciutadans per votar).

–Desaparició quasi total de la premsa independent, un dels garants de la democràcia, que apaga tota veu dissident i imposa el pensament únic, el discurs oficial.

–Desigualtats extremes i en augment des dels darrers 40 anys, característic de societats amb règims autoritaris.

–Influència insuportable de les multinacionals, que han acabat tenint un pes desmesurat en relació amb els governs i destrueixen tot intent democràtic efectiu.

–Creació d’una casta d’amos sense control que es perpetua al poder i que fa de la política la seva professió.

–Desatenció total a l’opinió pública per part dels elegits.

Com se sol dir; tota semblança amb una democràcia és mera coincidència.

Aviat els partits polítics ens demanaran el vot i clamaran ben fort que participem en el joc de les eleccions, demanant-nos responsabilitat cívica. La mateixa que se’ns negarà, el dia següent, quant a la presa de decisions, a la creació de noves polítiques o simplement a la validació de les lleis. L’enemic de la dreta no és l’esquerra o viceversa, sempre és el poble. Mai ha estat qüestió que el poble mani, sinó que ho facin uns quants suposats representants, representants d’altres interessos. Les persones importen cada cop menys i ho demostren amb la poca participació a cada elecció. Promeses incomplertes, demagògia populista, sentiment d’impotència han acabat amb la il·lusió d’un sistema representatiu que difícilment mantindrà la seva màscara democràtica quan les dificultats energètiques, econòmiques i ecològiques futures es vagin concretant.

Per acabar voldria transcriure la resposta del professor de ciències polítiques Carles Mata, entrevistat per aquest mateix Diari el 19/01/23:

Creu que es podria aplicar un sistema de democràcia directa més fàcilment? “Crec que es podria plantejar una aposta més ferma per a la democràcia directa. També és cert que cal regular-la i treballar-la molt bé. Crec que es poden començar a explorar aquestes vies perquè Andorra compleix amb aquestes característiques de societat petita i amb una bona connexió entre la població i els representants públics.”