La precipitació, un element climàtic cada cop més important

Sense que la precipitació hagi de ser forçosament a Andorra l’element climàtic més important, i encara que és cert, com correspon a les latituds en les quals s’inscriu el Pirineu, que el ritme anual característic del clima andorrà el marca la temperatura –la qual cosa deriva, en gran manera, del cicle anual de la insolació, i d’aquesta forma hom parla d’hivern i d’estiu–, és el recurs hídric el component que tindrà un paper cada vegada més rellevant en la dinàmica climatològica del nostre país.

Avui dia és potser la neu l’element del clima d’Andorra que té unes repercussions més decisives, car representa un factor socioeconòmic cabdal, positiu o, quan en manca, limitador (dèficit de neu que pot arribar a pertorbar l’economia turística, malgrat els equipaments de què disposen actualment les estacions d’esquí). Però la precipitació cobrarà més transcendència a les properes dècades, no tant per la possible reducció dels inputs pluviomètrics totals, sinó per la seva relació en el balanç hídric amb l’anomenada evapotranspiració potencial (o quantitat d’aigua que, per evaporació i transpiració, passaria a l’atmosfera si hi hagués prou disponibilitat d’aigua per evapotranspirar en tot moment). Ens referim aquí a l’increment global de la temperatura i a l’augment de la sequedat estival, que fan que s’accentuï el dèficit de saturació del vapor d’aigua de l’aire, o sigui, fan que la humitat relativa real de l’aire s’allunyi més del punt de saturació.

Tot això agreujarà les pèrdues d’aigua per evapotranspiració, i la diferència entre la precipitació mitjana anual i l’evapotranspiració potencial mitjana anual, o sigui, entre l’aigua rebuda i les necessitats d’aigua, que encara és positiva en pràcticament tot el territori, es reduirà. Malgrat que, meteorològicament parlant, el Principat no queda al marge d’episodis pronunciats de dèficit pluviomètric (tan sols cal recordar la sequera que ens afectà del 2006 a l’hivern del 2008), Andorra no és un país que experimenti condicions d’aridesa o dèficit hídric permanent o habitual. Tan sols a les solanes de la part més baixa del territori, més termòfiles, aquesta aridesa climàtica pot arribar, en certa manera, a materialitzar-se, i, això no obstant, la vegetació mediterrània dominant, de caràcter esclerofil·le, s’adapta molt bé als períodes d’eixut. El bosc caducifoli temperat de les obagues és diferent; requereix aigua a l’estiu per poder realitzar unes funcions fisiològiques com són la transpiració i l’assimilació clorofíl·lica. Per això el predomini de les fulles grans, tendres i fines dels seus individus. Quan, en episodis meteorològics concrets, l’aigua hi manca, és l’estrès hídric.

Els hiverns amb unes humitats relatives de l’aire elevades i amb una presència freqüent de núvols que s’agafen als vessants de les muntanyes, tot i que no siguin forçosament molt regats pel que fa als volums pluviomètrics, resulten, junt amb el factor decisiu de les curtes temperatures, molt eficients de cara a l’emmagatzematge d’aigua, car la mullena i el ruixim que se’n desprèn permeten una penetració òptima de l’aigua en el subsol i en les capes freàtiques. És aigua que s’aprofita pràcticament tota. Això té avantatges de cara a disposar d’una reserva hídrica que ajudi a fer front a certs períodes d’eixut.

Les tempestes d’estiu, encara que poden arribar a precipitar molta aigua, no resulten tan eficaces com la mullena de l’hivern per proveir el subsol. Les altes temperatures estivals fan que un percentatge gens negligible de l’aigua caiguda en aquestes tempestes es perdi per evaporació, i, a més, l’aigua que s’abat violentament no pot ser aprofitada en gran manera pel sòl si no hi ha una coberta important de vegetació que freni la velocitat de caiguda de les gotes de pluja i actuï d’esponja, ja que així es regula el cicle hidrològic.

Amb les mullenes i el ruixim dels núvols i de les boirades, no cal una precipitació molt alta perquè pugui desenvolupar-se una vegetació esponerosa. Podem posar els exemples de París i de Londres, que els professors universitaris, tot fent la comparació amb Barcelona, han il·lustrat sovint com a exemple a les seves classes de geografia i climatologia de les facultats catalanes.

París i Londres reben poc més de 600 mil·límetres de precipitació mitjana anual. En el període 1991-2020, l’observatori de París-Montsouris ha registrat una mitjana anual de 634 mm (Météo-France), i Heathrow, a l’aeroport londinenc, de 615 mm (Met Office). I tot i aquestes precipitacions més aviat modestes, als boscos i als parcs que hi ha a l’interior o als voltants d’aquestes dues ciutats poden créixer arbres caducifolis humits, fins i tot el faig (Fagus sylvatica), l’arbre més característic de l’Europa de clima temperat oceànic. El faig requereix una atmosfera constantment humida i fins i tot molt freqüentment saturada de vapor d’aigua que no es dona a Andorra. Per això a Andorra no tenim faig, però tampoc no hi tenim l’espècie de roure més humida i majestuosa que podem trobar a Europa, el roure pènol (Quercus robur). Els plugims freqüents i persistents i les humitats atmosfèriques elevades que presideixen l’atmosfera de les dues capitals europees suara esmentades expliquen per què llurs boscos i llur arbrat resulten magnificents i esponerosos.

Una quantitat de precipitació anual escassament superior als sis centenars de mil·límetres que assegura la verdor al paisatge pot sorprendre una persona que ve del món mediterrani. A la península Ibèrica, per exemple, un input pluviomètric així ja adscriu un lloc a l’anomenada Ibèria seca. És el cas, per exemple, de Barcelona. En aquesta ciutat, l’observatori Fabra rep una precipitació mitjana anual com la de Londres (AEMET) i, en canvi, l’ambient hi és molt més allunyat del verd sucós.

Encara que la Ciutat Comtal no tingui un clima excessivament sec (el seu clima es cataloga exactament com a clima mediterrani subhumit), és més eixuta que no pas París i Londres. Les temperatures hi són més altes, per tant s’hi incrementa l’evapotranspiració potencial, i les precipitacions que en 24 hores assoleixen almenys la quantitat d’1 mm hi apareixen concentrades en menys de seixanta dies l’any per terme mitjà, que contrasten amb els cent nou i cent dotze dies de mitjana anual de dies de precipitació igual o superior a 1 mm de París i de Londres, respectivament. La precipitació respon a Barcelona a un patró pluviomètric mediterrani, en què les pluges són més intenses i concentrades en el temps, mentre que a les dues ciutats referides del nord-oest europeu el patró és temperat oceànic, amb pluges habitualment més fines i més constants.