Votants

Amb la publicació dels nous censos, el nombre d’electors per als propers comicis generals arriba a 29.957, gairebé el deu per cent (9,8%) més que en els convocats a les urnes fa quatre anys. Fa dies que les diverses estadístiques de població, tot i que divergents, coincideixen en un fet: que les i les nacionals de ple dret són la minoria més gran entre el conjunt de la població legalment establerta.

Potser en contrast, l’abstenció ha anat creixent de manera constant, tot i que la participació continua estant per sobre de la que es registra als estats de l’entorn. Anar al comú a dipositar una papereta, més que sigui en blanc o amb sobreescrits que l’anul·lin, sempre ha estat un costum, una tradició arrelada, s’ofereixin o no atractius complementaris, com era la pesseta rosa a Canillo o esmorzars per als qui exercien (o complien) el dret o deure ciutadà.

Demà tindrem la llista definitiva de les llistes amb tots els candidats i suplents en cadascuna; pel que sembla, sense grans sorpreses, si no és l’abundància insòlita d’alternatives amb la Constitució vigent. Una abundància que pot convidar a la participació, atesa l’oferta més gran, o tot al contrari, perquè són dites repetides que, en aquest àmbit, hi ha sumes que resten, i no és clar el contrari, que algunes divisions serveixen per guanyar suports.

Com ha estat habitual, és molt probable que “passin” més els i les joves, que “passen” de política i polítics, perquè tenen altres inquietuds i pensaments del dia a dia ben allunyats de partits (no tan diferents entre ells, per molt que se’n presentin més), candidats i, encara més, programes que pocs i poques llegeixen perquè, al cap i a la fi, no són res més que un conjunt de promeses que, com a electorals, es fan constar per finalment incom-plir-les.

Si en voleu un exemple, es pot esmentar, entre tants, el vell i tantes vegades reiterat projecte de Museu Nacional. I segur que el lector o lectora en trobarà diversos incompliments més, reiteradament.

Fa poc hem llegit el plantejament d’elevar el període d’educació obligatòria fins a divuit anys. I semblaria coherent amb la majoria d’edat legal. Tanmateix, la precocitat dels i les joves d’avui en els més diversos aspectes de la vida potser aconsellaria situar els dos límits als setze, com ja s’ha experimentat en altres convocatòries en estats ben propers.

Aquesta, però, sembla una novetat difícil d’acceptar per a un electorat majoritàriament conservador, com demostren els comicis successius, l’un dar-rere l’altre, amb l’excepció d’un únic i efímer govern socialdemòcrata.

El dilluns tres d’abril, els recomptes definitius seran la demostració final dels èxits o els fracassos de les diverses opcions i les coalicions a dos, fins i tot a tres, que permetin la formació d’un executiu més aviat estable, tal com ha passat en les legislatures recents, on han estat escasses les majories absolutes mono- colors.

A hores d’ara, si no fa mesos o més d’un any, cada elector ja ha triat el sentit del seu vot. Amb fidelitat als “de sempre”, o canviant pel rebuig a una novetat en la llista que fins ara tenia fidelment escollida com a costum.

I amb tot, cal esperar poques sorpreses gruixudes. Sobretot la més gran, que podria –potser seria, i més justa– suprimir les circumscripcions parroquials quan del que es tracta és de decidir els responsables d’afrontar els grans afers del conjunt nacional.