Horaci: Sàtires

Quintus Horacius Flaccus, Horaci (65 aC-8aC), va néixer a Venúsia fill d’un llibert coactor argentarius (intermediari financer en les subhastes), de bona posició econòmica, fet que li permeté rebre una acurada educació a Roma i a Atenes pròpia dels plançons de l’orde eqüestre i senatorial romà. En la guerra civil va militar en el bàndol de Marc Juni Brutis i fins i tot va participar com a Tribunus militum en la cèlebre batalla de Filipos (42 ac), que guanyà Marc Antoni. Aleshores el jove Horaci va decidir tornar a Roma i seguir la carrera d’alt funcionari com a scriba quaestorius, és a dir, secretari del tresor. Però més enllà de la seva dedicació professional, Horaci ja escrivia versos als anys 30. Precisament, la seva vocació literària va conèixer un gran impuls en entrar en contacte amb Virgili i Vari, poetes que li van obrir l’accés al privilegiat cercle de Mecenes, un riquíssim patrici procedent d’Arretium (Arezzo), conseller i braç dret d’Octavi August.

Horaci adopta Lucili com el seu model literari i de forma de vida i, com ell, renuncia a les ambicions polítiques. El seu ideal és el retir al camp, a la seva petita finca, l’agellus, i deriva al llarg de la seva vida de l’epicureisme a un cert estoïcisme, però sempre des de la seva peculiar i ambigua personalitat. La proximitat amb l’emperador fou tal que es va permetre rebutjar el lloc que August li oferia de secretari personal encarregat de la correspondència. Va acceptar, no obstant això, la composició de l’himne Carmen Saeculare, que es cantava en la celebració dels Ludi Saeculares, centrals en el calendari de les festivitats romanes.

Horaci fou, sobretot, un poeta. En les seves obres Sàtires, Epístoles i Art poètica empra els hexàmetres dactílics d’origen homèric, fet que imposa una certa rigidesa i solemnitat revestida, però, en el seu cas, per la lleugeresa i l’agilitat que li forneix la descripció de la turbulenta i variada societat del seu temps. En les Sàtires ens aporta inoblidables retrats de personatges arquetípics i de situacions divertides sense acritud i com a observador situat a una distància que no el compromet. Com a exemple, una sàtira (ell en deia Sermones) sobre un poeta que parla molt però no escriu gairebé res:

“Escrius tan poc que en l’any no encarregues pergamí

ni quatre vegades, teixint i reteixint els teus esborranys,

irritat amb tu mateix, perquè liberal amb vi i son

no compons res digne d’esment. Què passarà?

Aquí estic, dius, sobri fugint de les Saturnals.

Diguis quelcom digne de les teves promeses: comença. Inútil.

En va es culpa els càlams i immerescudament sofreix

cops la paret, nascuda per a la ira de déus i poetes. I

això que la teva cara era la de qui amenaça amb molt i bo,

lliure de bregues sota l’acollidor sostre de la teva finqueta.

A què ve, doncs, empaquetar Plató amb Menandre,

Èupolis amb Arquíloc, passejar aitals companys?

Cerques aplacar l’Enveja abandonant la teva incisivitat?

Desgraciat: només obtindràs desdeny. Has d’evitar aquesta mala

Sirena, la Mandra, o hauràs de deixar amb equanimitat

tot el que vas assolir en una vida millor”.

Horaci és un poeta culte que coneix a fons la teogonia i la sòlida base dels savis i dels literats grecs i romans. Es mou a plaer entre ells i els empra amb gràcia quan li convé per descriure els seus contemporanis. Són conegudes les seves màximes: “Per evitar uns vicis, els babaus cauen en els contraris”, i “A l’amfitrió li passa com al cabdill: el seu enginy l’adversitat el sol despullar, la prosperitat amagar”. Una altra mostra de la seva incisiva poesia:

“Virtut, fama, honra, el diví i l’humà obeeixen

a la bellesa de les riqueses. Qui les amuntegui serà

il·lustre, valent, just, savi i fins i tot rei i el que vulgui” (...).

“Molt diferent és el grec Aristip,

que va manar als seus esclaus que es desfessin de l’or

enmig del desert de Líbia, perquè anaven molt lents,

ensopits per la càrrega. Qui és més insensat?

Res fa un exemple que resol un problema amb un altre”.

O encara un tercer:

“Ara aprèn per què

són igual d’insensats que tu tots els qui et van imposar

el nom d’insensat. Com als boscos on una

errada a l’atzar treu del corriol segur els vianants i

aquest marxa cap a l’esquerra, aquell cap a la dreta;

igual errada hi ha per a ambdós, però burla a parts diferents.

Creu-te boig en què qui es riu de tu, en res més savi,

duu un ninot a l’esquena”.

Horaci, Virgili i Ovidi ocupen la més alta cota entre els poetes llatins.

* Joan Ganyet i Solé, Arquitecte