La tribuna
El triangle Duncan-Desti-Sturges
Tres noms que podria semblar que no tenen res a veure entre ells
I em preguntareu: de què va aquest títol tan poc orientador amb tres noms que podria semblar que no tenen res a veure entre ells?
Anem a pams: Duncan era la famosa ballarina de nom Isadora. Desti es deia Mary Estelle Dempsey, íntima amiga de la Duncan i alhora mare de Preston Sturges, el genial cineasta injustament, crec jo, poc recordat a no ser pels cinèfils. Però, què tenen en comú ells tres més enllà de l’amistat? Esbrinem-ho.
Sempre he dit que un dels meus cineastes preferits és Billy Wilder, però, en canvi, no he parlat mai encara de Preston Sturges, a qui gairebé venero i a qui, precisament, Billy Wilder li deu molt. Sturges era un home polifacètic, enginyós i brillant que naixia a Chicago el 1898 i que moriria a punt de complir els 61 anys a l’Hotel Algonquin de Manhattan mentre escrivia la seva autobiografia, que de ben segur encapçalaria amb aquella frase seva: “Els homes no són més llestos a mesura que es fan grans, només perden el cabell.” Per cert, l’Algonquin és aquell establiment conegut pels dinars que es cruspien crítics i personatges sorneguers de l’escena de Broadway que capitanejava Dorothy Parker i que de tant en tant afegien convidats com ara Harpo Marx o Noël Coward.
I que consti que avui de qui volia parlar únicament era de la gran ballarina Isadora Duncan, amb motiu del 145è aniversari del naixement a San Francisco.
Però, ves per on, se m’ha colat qui seria la seva íntima amiga i biògrafa, Mary Desti, que, com he assenyalat abans, era la mare de Preston Sturges, una dona amb molt caràcter –el proper article penso dedicar-lo exclusivament a ella, se’l mereix amb escreix perquè, creieu-me, era una autèntica emprenedora i una dona empoderada, com es diu ara. De tota manera, a internet ho podeu trobar tot sobre la seva vida, força esbojarrada, per cert–.
Però, com deia, si hi ha una celebritat a qui admiro veritablement és Preston Sturges, un extraordinari autor de guions amb tot un currículum al darrere que, fart que els grans estudis de producció maltractessin els seus scripts, va decidir passar-se a la direcció. Així, plantaria cara a les totpoderoses companyies cinematogràfiques aconseguint fer el que ell volia i no el que li manaven. Òbviament, se la jugava, ja que el resultat podia ser el fracàs o, pitjor encara, l’oblit. El xantatge a la Paramount per dirigir El Gran McGinty a canvi d’un dòlar esdevindria, però, una gran conquesta. Sorprenentment, la productora acabaria pagant deu vegades més la xifra acordada, és a dir, 10 dòlars. Sense la gosadia de Sturges, m’atreviria a dir que John Huston o Billy Wilder mai no haurien pogut dirigir per als grans estudis de Hollywood. Sortosament, El Gran McGinty aconseguiria un Oscar al millor guió, l’any 1940.
Preston Sturges era un home d’un talent descomunal i no tan sols en el món del cinema; inventaria un pintallavis resistent als petons al qual anomenaria Red-Red Rouge. I ni us imagineu la seva mare, la Mary Desti, que naixia sota el signe de balança el 1871 a Quebec i que, a banda de ser molt bona pianista, esdevindria propietària de l’empresa de productes cosmètics Desti i alhora d’una botiga d’art, perfumeria i roba de moda a la ciutat de Nova York. Preston treballaria molts anys per als negocis de la mare al marge de recórrer mig món seguint les gires artístiques d’Isadora Duncan.
En clau d’humor, m’hauria agradat trobar parentesc entre Preston Sturges i l’actual president dels Estats Units, Joe Biden, atès que el nom sencer de Preston era Edmund Preston Biden. El seu pare biològic era Edmund C. Biden, d’ascendència anglesa. Després de buscar molt, no he trobat res en aquest sentit; mala sort, tot i que hauria estat divertit i curiós que fossin familiars, encara que fos de lluny.
He començat dient que la primera intenció era dedicar l’article només a la ballarina Isadora Duncan i a la seva dissipada i tràgica vida; al final ho he barrejat tot, disculpeu. Si no coneixeu la manera com va morir la revolucionària ballarina, sapigueu que el mocador de seda amb el qual es va estrangular anant de copilot en un esportiu descapotable per Niça un 14 de setembre del 1927 era un regal de la seva íntima amiga Mary Desti. Les cendres de la Duncan resten dipositades al cementeri de Pere Lachaise de París, la ciutat on Sturges va passar gran part de la seva vida.
El final de Isadora Duncan és el títol d’un llibre escrit per Mary Desti gens fàcil de trobar, us ho ben asseguro; jo tinc la immensa sort de tenir-ne un exemplar. Es tracta d’una edició publicada a Buenos Aires l’any 1954. A part de les nombroses biografies que volten de la gran estrella de la dansa, la de la Mary Desti té un valor sentimental afegit que la fa especialment seductora pel fet que explica coses en primera persona sobre la turbulenta vida de la malaurada creadora de la dansa moderna; no en va, elles dues van ser amigues durant 26 anys, del 1901 al 1927.
*Josep Maria Escribano, Director artístic de la Temporada de música i dansa d’Andorra la Vella