El relat d'Andorra

Es veu que hi ha una tendència en la manera actual d’explicar la història que ha de portar com a ingredient principal un relat. És una moda i com a moda potser d’aquí a un temps, anys potser, canviarà, i aleshores el relat deixarà pas a la història rasa i nua, tal com s’havia fet sempre, sense necessitat d’afaiçonar-la per fer-la més assequible a qui hi estigui interessat. Però bé, com que qui paga mana, ens mirem les noves maneres de mostrar Andorra atenyent-nos al discurs llançat des dels equips del ministeri de Cultura, via contingut a internet, per escalfar motors i encarar la recta final del Museu Nacional, ara per ara una mancança evident que aportarà, un cop sigui fet realitat, bons moments de gaudi i d’aprenentatge. No disposar encara de l’edifici que l’ha d’encabir, és un impediment i també voler tenir abans un relat, fa navegar el projecte molt a poc a poc. Valgui doncs la pena haver d’esperar si en els propers anys el Museu Nacional d’Andorra el podem veure bastit. Ens en parlaran a la campanya electoral, no pas perquè toqui parlar-ne cada quatre anys, sinó perquè existeix la voluntat de fer-lo realitat almenys per una bona part de l’arc parlamentari, encapçalat pel grup majoritari del Govern. Si alguna cosa podem dir és que ho esperem amb candeletes i que no deixin de posar la primera pedra i decididament parets amunt si és per causa de no tenir encara ben perfilat el relat. Mentrestant que facin l’edifici i després ja s’omplirà.

La coneixença de la història andorrana d’abans del segle XX pot omplir bona part de les sales del Museu. I esperem que tingui els espais diguem-ne clàssics, definits cronològicament i per importància singular referida a Andorra, per exemple les fargues, amb el ferro ja testimoniat en documents de fa mil anys, igual que la pega. És a dir, els meners i els boscos han de tenir un espai destacat en un museu nacional, puix la importància de la seva explotació, del seu ús, va ser vital en l’economia i manteniment de la societat andorrana que en vivia. El mateix podem dir de la ramaderia, de les ovelles, porcs i vaques, per aquest ordre. La cria del bestiar va ser també un puntal, i encara ho és, en la vida pagesa andorrana. Quan a vegades sentim relats que empetiteixen la ramaderia, l’agricultura i la cultura forestal andorrana a moments puntuals de la seva història, ens agafa una mena de buidor geogràfica, atenent la pertinença de les Valls d’Andorra al conjunt de la serralada. Sentir a vegades discursos dirigits a estigmatitzar aquestes valls com una mena de forat deslligat de les valls veïnes cerdanes, pallareses, urgelleses i ariegenques, ens va desitjar veure d’una vegada per totes el Museu Nacional ple de coses, per tal de fer-nos-en cabals de la similar manera de viure pirinenca de la gent andorrana. Veure mener de ferro i les eines que se’n fan i veure pega (produïda i emprada de segles) i les marques del bestiar fetes amb pega en uns quants vellons de llana, serà un honorar els avantpassats i un aprenentatge. I això és només un exemple del que es pot explicar, del que es pot relatar.

Tornant a la història entesa com els fets ocorreguts i els seus protagonistes, la qual al llarg dels segles, ja a l’edat mitjana i fins a començament de segle XX està estudiada a bastament, ens cal ser molt cauts i a la vegada despresos a l’hora de fer balanç de la història andorrana del segle XX, sobretot la socioeconòmica. Aquí els actors, un a un, dels diferents sectors empresarials, han de tenir el seu espai. S’ha d’explicar la història comercial amb cara i ulls, fil per randa, com a testimoni de respecte i gratitud. Des de la botigueta fins al gran magatzem, des del fuster fins al serraller, des del constructor fins als empresaris de la neu. Cares i imatges, relats autèntics, aquests sí, d’unes dècades tan determinants com suggestives, esperonadores. I encara hi haurem de trobar les cares i les peripècies dels qui van fer camí cultural, homes i dones amb dedicació exclusiva o complementària a les seves vides que escrivint, pintant, esculpint, modelant, fotografiant, cantant, fent música, van enriquir Andorra. És urgent i necessari que se’ls reconegui la tasca. Perquè no pot ser trobar l’altre dia una noia de 36 anys, andorrana de naixement, que no tingui ni idea de qui va ser l’Esteve Albert. I dic l’Albert perquè en vam sortir a parlar amb un amic comú, però podria ser qualsevol altre, per exemple Joan Roure o Francesc Pantebre o Montserrat Palau o tantes altres figures que van engrandir i engrandeixen culturalment Andorra.