Sobrer?

El ministre Font lamentava públicament i no fa gaire que al Servei Andorrà d’Assistència Sanitària (SAAS) hi ha una saturació d’alts càrrecs i (se sobreentén) de sous alts. Aquest organisme ha estat objecte d’altres crítiques per suposats pagaments irregulars i fins i tot d’alguna denúncia judicial que sembla que va acabar decaient per esgotament de terminis.

D’entre els qui en coneixen l’existència, que no semblen configurar una majoria social important, són molts els qui en dubten, i alguns amb experiència dintre del ram, com qui assenyalava que hi han passat dinou directors en trenta-sis anys, sovint portats del nord i del sud més enllà de les dues fronteres i “a dit”, sense concurs ni oposicions prèvies.

Amb tots aquests antecedents sembla lògic preguntar-se si cal mantenir aquest ens a hores d’ara, amb tots els càrrecs i el funcionariat, i si no seria més lògic que les “misterioses” funcions i les desenes i desenes d’empleats fossin subsumides pel ministeri del ram, amb el seguit de places que es poden considerar sobrants posades en la situació burocràtica que es coneix “a extingir”, sense decisions traumàtiques: per jubilació en arribar a l’edat, per trasllats a llocs semblants dintre l’administració (general o comunal)...

Aquesta opinió ha estat contrastada empíricament entre algunes persones coneixedores del cas i amb opinions coincidents (tanmateix, sense rigor ni valor sociològics). Cada any, o en períodes més curts, apareixen dades oficials sobre els constants, i generalment creixents, dèficits del sistema de salut nacional.

En aquest cas, el dit que asse-nyala les xifres, els mitjans humans i materials del servei esmentat, sí que mereix la mirada ponderativa per establir fins on podria minvar la despesa total en restar el cost del SAAS, sens dubte milionari.

Potser s’acaba decidint per la inèrcia, per la protecció sense matisos dels treballadors de l’organisme, i més quan ens trobem en la posobra d’uns comicis generals, que han de marcar el futur de l’evolució immediata política, social i –indirectament– judicial del país en el futur, a partir dels ja ben propers canvis al Consell.

I mentre sembla racionalitzar-se, reduint-se, el nombre de candidatures diversificades que finalment s’oferiran a la ciutadania el primer diumenge de l’abril vinent. I no és que es vulgui limitar cap dret de cap ciutadà i ciutadana, per molt minoritari que es prevegi el suport final comptat a les urnes. Perquè les sorpreses en aquest sentit mai no són descartables, com s’ha demostrat en la història postconstitucional.

I això pel que fa a les candidatures nacionals, que a les parroquials ja s’han perfilant els pactes entre diferents, només útils si són previs, perquè la injustícia de la llei en aquest àmbit descarta a la pràctica cap acord a posteriori.