Consideracions i balanç del primer any de conflicte

Avui fa un any que va començar la guerra.

Aquells valors basats en la democràcia, la llibertat i la convivència pacifica que Europa ha teixit durant tants anys, allò que pensàvem que ja havíem consolidat per sempre, ens va fer despertar sobtadament veient uns tancs russos que avançaven per les artèries del vell continent obeint les ordres d’un cervell malalt.

Aquesta guerra immoral i perversa, que segons els seus instigadors havia de durar una setmana, va en camí d’eternitzar-se incomprensiblement.

Durant aquest any el temps ha separat el blat de la palla, i l’autòpsia dels fets ens deixa pocs dubtes sobre la culpabilitat dels actes comesos.

Precisament, abans d’ahir a Varsòvia, el president estatunidenc Biden va escenificar el lideratge dels partidaris del món lliure, on malauradament encara queda alguna fracció que atorga circumstàncies atenuants a les exaccions comeses atribuint una part de culpa a la víctima com aquells jutges ultraconservadors d’extrema dreta que culpabilitzen la víctima d’una violació per portar la faldilla massa curta.

Davant la constatació dels fets succeïts a Butcha, Uzium, i tantes altres ciutats, sembla forçós arribar a la conclusió que si es vol la pau s’ha d’acabar amb el règim del Kremlin. Hem de decidir si volem la llei de la força o la força de la justícia, i ser conscients que una victòria de Putin no portaria la pau sinó una extensió de la guerra que, començant per Romania i seguint pels països bàltics i Polònia, acabaria amb un enfrontament amb els països europeus.

La característica principal d’un imperi és que les seves fronteres no tenen límits perquè aspira constantment a la seva expansió, i com que per a Putin, com ell mateix ha dit i repetit moltes vegades, Europa no existeix, la seva estratègia consisteix a repartir el món entre les 3 potències representades pels Estats Units, la Xina i l’Imperi Rus.

Rússia pretén la destrucció de l’ordre i la seguretat mundial, i aquesta política, combinada amb l’esperit de la diplomàcia russa, fan impossible qualsevol tipus d’acord, perquè el concepte rus de la diplomàcia és universalment conegut com basat en “El que és nostre és nostre, i si vols podem parlar de com repartir el que és teu”.

Quina necessitat tenia Rússia d’obsessionar-se en la destrucció d’un país veí? El cas és que un any després l’escalada ha anat pujant de to i avui sembla impossible trobar una solució de pau acceptable per a ambdues parts litigants.

Ucraïna vol recuperar la integritat del seu territori al 100% i Rússia ja ha anat massa lluny per fer marxa enrere perquè després també caldrà tractar de la reparació de tot el mal comés, que es enorme.

En aquest sentit, rellevant va ser l’actitud de Putin, que ahir va deixar la seva habitual arrogància per fer-se el simpàtic amb al ministre xinès d’Afers Exteriors Wang Yi, a qui no va parar de fer la pilota durant la seva visita a Moscou. Grotesc. Pobre Putin, ignora que en realitat els xinesos aspiren a quedar-se amb la Sibèria, cosa que ja han començat a fer. Per això em sembla il·lusori l’intent de l’ONU per forçar els dos contendents a una negociació, perquè Rússia mai no acceptarà tornar els territoris robats, i encara menys fer-se càrrec del cost de l’estratosfèric mal comès, amén de l’entrega a un Tribunal Internacional dels identificats autors de les morts, exaccions i deportacions efectuades.

Un altre aspecte preocupant de la situació és el suport a la guerra que els dirigents russos han obtingut del poble, que avui sembla en un 85% favorable a la invasió i que no dona cap signe d’oposició ni resistència com fan per exemple amb el perill de la seva vida les dones iranianes pel vel o els oposants xinesos que amb el seu coratge obliguen el seu Govern a operar canvis significatius. On són els valents russos lluitant per defensar els valors de la democràcia? Missing…

No vull acabar sense dirigir la meva felicitació a Andorra per la seva exemplar acollida als refugiats ucraïnesos que han arribat entre nosaltres escapant de la barbàrie i al nostre Govern per haver per primera vegada en la nostra mil·lenària historia condemnat la invasió d’un país, fet que ens ha valgut ser declarat país hostil per la Federació Russa i el restabliment dels visats entre ciutadans dels dos països.

Pel que a mi respecta el meu visat ja se’l poden confitar. No m’interessa la relació amb un país criminal i estic convençut que Occident tardarà molts anys a restablir uns vincles mínimament acceptables amb els ciutadans de Rússia.

Ells s’ho han buscat.

* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna al Principat d’Andorra