No hi haurà postals de grandalles

Potser soc una mica exagerat i sempre hi haurà una florida de grandalles en algun prat, però la sensació d’anar cap a un horitzó més aviat gris o mancat de verdor ens abraça quan s’anuncia un altre projecte d’edificació en indrets on fins ara han estat una prada. El camp de futbol o nou estadi del Futbol Club Andorra podria anar a la borda Mateu, a Santa Coloma, després de quedar descartada la seva ubicació a Prada de Moles, a Encamp. La notícia diu que les converses amb la propietat són encara molt inicials i primes i, si el projecte a Encamp no s’ha pogut materialitzar pel sobrecost dels materials, que fa anar de corcoll a moltes empreses promotores, poden suposar que a baix a Andorra aquest inconvenient persistirà. En qualsevol cas, l’exemple del camp de futbol serveix per parlar un cop més de la manera com de mica a mica es fan fonedissos camps i ribes i bones prades de les que encara, per sort i per voluntat dels seus propietaris, queden. I per sort hi ha encara terra de conreu i de pastura als fons de les valls, a les riberes, però el ritme de construcció d’edificis, com ara a les Escaldes amb els seus gratacels, ens aboca a pensar en aquell futur gris de paviment engolidor de verd.

Amb la desaparició o ocupació de les prades que encara queden també s’esfumen part de les maneres de fer i de ser, part de les essències. Si mai arriba el dia, que serà malastruc, de no veure una bona florida de grandalles, perquè no tenen on treure el cap, la pèrdua d’allò que se’n diu la imatge típica serà sonada. Andorra, que ha fet de la grandalla el seu símbol nacional, el qual va ser emprat en molts anagrames d’entitats i en promocions turístiques en les dècades dels anys vuitanta i noranta, quan tot rutllava com una seda i anaven a tot drap les activitats econòmiques i socials, potser caldria fer un acte de recordança, de renovada joia, de retrobament amb la grandalla. Que no sigui el pas del temps i encara més el ser desmemoriats, o pitjor, la desídia, allò que ens privi de les grandalles. Perquè és ben sabut que quan les coses van de pressa, quan els ritmes personals i col·lectius són accelerats, ens perdem moltes coses pel trajecte, no copsem els detalls o les singularitats de la ruta. I això ens empobreix, ens treu aquella força adquirida de les vivències viscudes amb més enteniment i manera de fer sensata. Per això els símbols són tan importants en la vida, perquè ens lliguen i ens fan sentir part d’un tot comú; d’allò que se’n diu tipisme. Recordeu les postals, avui que en parlem, amb imatges clarament singulars i pertanyents a un indret, acompanyades per la frase: personatges típics, o escenes típiques?, doncs d’això es tracta, de tenir allò que ha marcat la manera de ser i de fer.

Malauradament, amb la vida moderna i la tecnologia telefònica i de televisió, moltes coses han passat avall, se les ha emportat la manera de fer i de viure. També les postals, que van ser l’element comunicatiu més directe i preuat durant dècades, per fer arribar amb imatges impreses i quatre lletres escrites de record i estima les aventures de l’anar pel món, de pujar a Andorra com si fos travessar mars i oceans. Quan arribava una postal, entrava a casa un alè de vida, una mirada compartida, una flaire de grandalla, per dir-ho poèticament. Encara hi ha qui n’envia alguna, perquè en trobes en alguns establiments que es resisteixen a treure els expositors de la vista, perquè saben que atreuen les mirades tot i que no en venguin gairebé cap. I mira que una postal, una sola postal rebuda, podia i encara pot fer l’efecte d’una gran abraçada i ens podia i encara ens pot canviar el carés del dia. Perquè ens l’envia algú que ens sap, que ens recorda i l’enviem a qui sabem lluny per apropar-nos-hi. La importància de les postals en els viatges és tanta, que un dia Josep Pla, en anar des del Ferrol a Xile passant per Kuwait, marrada que era deguda a viatjar, com li agradava a ell, en petroliers, no va trobar al basar de la capital, Kuwait, cap postal. “Les he buscades i no les he trobades i així no he pogut escriure un mot als amics. Aquest país ha passat del pastoreig nòmada i de la pesca de les perles a la civilització del petroli, sense passar per la cultura de la cartolina postal”. I, estranyat per la manca de postals, en demanar-li a la noia anglesa, esposa d’un funcionari britànic de la companyia petroliera, que el portava en cotxe a fer la visita, ella li va dir: ”No hi ha postals perquè no hi ha tipisme, perquè el caràcter ja quasi no existeix”. Rotunda la observació antropològica de la noia anglesa!, que, per cert, li digué a Pla que en jubilar-se amb el seu marit volien anar a viure a Mallorca. Això li deia el gener de 1960 i probablement van poder fer realitat el seu somni de passar dels secarrals del desert als vergers i enviar des de Mallorca postals a dojo a les amistats britàniques.

Tan de bo que el tipisme andorrà, el poc o molt caràcter atàvic que queda, no s’acabi de perdre mai i les postal de grandalles omplin les mirades dels d’aquí i dels visitants. Aquelles grandalles “sagrades” d’Incles, si més no, que collia imaginàriament el Miquel Martí i Pol i li regalaven als seus ulls “la lluïssor de la pau retrobada”.