Francisco Franco i Augusto Pinochet (i II)

Cap a final dels anys seixanta del segle passat es van produir una colla d’esdeveniments que van tenir una notable incidència en el panorama polític mundial. Els assassinats de Luther King i Robert Kennedy, la persistent guerra del Vietnam, el maig de 1968 a França, la reacció que va generar la invasió soviètica a Txecoslovàquia i l’ebullició estudiantil en molts països va crear la convicció que estàvem a les portes d’un món diferent. En aquest context, l’elecció a Xile l’octubre de 1970 de la Unidad Popular, una coalició de partits socialistes, comunistes i marxistes, va representar un gran impacte internacional i una sacsejada a les estructures d’altres governs d’esquerres. Perquè si aquests partits xilens havien pogut arribar al poder per mitjà d’unes eleccions democràtiques, de què servien les revolucions armades i la implantació de dictadures com el cas de Cuba?

En conseqüència, des d’aquell 1970 Xile es va convertir en un focus d’atenció internacional. I ho va continuar sent durant el cop militar de 1973, quan totes les violacions dels drets humans van ser àmpliament difoses pels mitjans i conegudes a escala mundial. Com també va tenir protagonisme internacional el procés de normalització democràtica experimentat a partir de 1989 i que va permetre conèixer la posició de condemna dels successius governs del país en relació amb els crims perpetrats durant la dictadura.

Ja el 1998 el Senat xilè va aprovar per unanimitat una llei en què es disposava la devolució de tots els béns immobles comissats durant el període dictatorial. Poc després l’Església catòlica xilena demanava perdó per la seva actitud durant la dictadura. El processament d’exalts càrrecs de la DINA, la temuda policia secreta pinochetista, va tenir ressò mundial. Una colla de militars d’alt nivell van ser jutjats i condemnats. L’exèrcit de Xile va assumir la responsabilitat dels crims de la dictadura i no solament en casos individuals, sinó des d’una perspectiva institucional. Després de l’exèrcit, la premsa i bona part de la dreta política van demanar perdó pel silenci durant aquells anys.

El ressò que la difusió d’aquestes actituds va tenir a tot el món va permetre assumir un fet molt elemental i a vegades oblidat: que a Xile, durant la dictadura, hi va haver botxins i que, per tant, hi va haver víctimes. No sembla, en canvi, que el postfranquisme a Espanya seguís la mateixa direcció, tot i que al llarg de la dictadura de Franco hi va haver molts més botxins i moltes més víctimes. Però en tots els anys transcorreguts des de 1975 no s’ha vist cap sentiment de culpabilitat. Ni s’han retornat propietats comissades, ni l’Església catòlica espanyola ha demanat mai perdó per la seva complicitat en l’establiment i manteniment de la dictadura, ni l’exèrcit ha plantejat cap mea culpa, ni la magistratura s’ha excusat per haver mantingut unes lleis repressives, ni la premsa ni els partits han demanat cap mena de perdó.

No podem oblidar que la Transició establerta a Espanya a final dels anys setanta i pactada entre tots els partits polítics es va fonamentar en dos pilars: la llei d’amnistia de 1977, que deslliurava molts dels botxins de qualsevol responsabilitat penal, i la Constitució de 1978, que es va basar en un pacte per fer oblidar les actuacions dels col·laboradors del franquisme a canvi d’establir unes estructures que en la forma haurien d’haver tendit cap a una democràcia suposadament plena. Però com a conseqüència, ni un sol militar, ni un sol jutge, ni un sol torturador, ni un sol ministre, ni un sol policia han sigut jutjats sota l’anomenada Transició per les violacions dels drets humans que havien pogut cometre.

Aquesta gran manta protectora dels crims del franquisme que va ser la Transició va encobrir també de manera sistemàtica l’actuació de la més alta jerarquia de l’Estat, encarnada per una monarquia legitimada per Franco en designar Joan Carles I com el seu successor. I va encobrir situacions delirants, com l’operació d’alta cirurgia política de convertir en quatre hores un presumpte implicat en el cop d’Estat del 23-F del 1981 en un gran salvador de la democràcia.

La banalitat en què s’ha vestit la dictadura franquista serà sempre una vergonya en la història d’Espanya. Banalitzar les violacions dels drets humans al llarg del període 1939-1975 ha provocat que generacions posteriors puguin pensar que potser aquells anys no van ser tan durs com alguns expliquen. I després ens sorprenem que avui es consideri Pinochet més assassí que Franco. Xile va tenir la dignitat d’airejar les barbaritats comeses i a Espa­nya es van encobrir sistemàticament durant la famosa Transició. Un encobriment que avui encara persisteix. Tot i que hi ha qui diu que a la llarga el passat sempre torna, em sembla que Espanya ja ha fet tard.