Les mans del fotògraf Josep Lluís Molné

Quan ara farà aviat trenta anys, el 1995, les avellanes de Porrera encara no havien deixat pas a l’embranzida i esclat del vi d’autor, vi que tot sigui dit ja rajava de segles al Priorat perquè les cooperatives rutllaven com sempre, van servir, les avellanes, per il·lustrar el llibret del disc Món Porrera, del Lluís Llach. A la portada, un primer pla de la cara del Lluís (46 anys) amb un toc desenfocat i una avellana aguantada entre dos dits posada a l’alçada de l’ull dret. A dins del llibret, sortien les mans d’un pagès, d’un home del poble, fent ambosta amb les mans, plena d’avellanes. Aquells dits del treballar la terra, aquelles mans fortes, de pell endurida, comuna a totes les mans afanyades en la cultura pagesa ancestral i sàvia d’arreu del món. Les fotografies, fetes pel fotògraf César Lucadamo, que feia poc que es dedicava a la fotografia professional i s’ha especialitzat en retrat i en etnoretrat, ens van fer assaborir les cançons de Porrera amb el gust de les avellanes ja trencades portades a la butxaca i gustant-les tot anant o tornant de la Garranxa a peu o en estada calma de mitja tarda d’estiu a l’ombra dels xiprers de Sant Antoni o amb l’embruix de lluna: “Com l’encís diferent/ d’un demà ple de força i llum,/ pels camins costeruts/ s’aprèn el goig de viure/ ben lluny de tant neguit/ que glaça els somnis i el cor;/ aquí l’ombra del vent/ desdibuixa el temor dels anys/ i el passat és un gest/ renovat per l’esperança/ que escriu en l’aire net/ el seu missatge d’amor.// Puja l’avi Pagès/ a mig aire de la serra,/ on l’espera el Treball/ el seu vell amic de sempre,/ i li parla de tu/ si ho sabessis, si els veiessis/ com se’n van somrient/ pels estrets corriols/ que han obert amb esforç.” Les lletres de les cançons de Món Porrera, tan boniques, escrites a dues mans pel Llach i pel Miquel Martí i Pol, ens fan notar els batecs vius d’aquell perviure vell que treu el cap ja sigui en la memòria vivencial retinguda o en la que ens permeten les fotografies d’èpoques en les quals no hem viscut.

Les fotografies fetes ja fa cent anys pel Josep Lluís Molné Salines, de casa Cremat d’Anyós, que ens ofereix en una exposició virtual l’Arxiu Nacional, m’han fet pensar en aquelles fotografies del disc on surten les avellanes de Porrera i sobretot en les mans que en mostraven un grapat. De les més de quatre-centes imatges centenàries del fons de Casa Cremat, fetes abans de 1922, quan a la tardor d’aquell any el fotògraf agafa des d’Anyós el camí de França i s’estableix a Étampes, moltes, la majoria, són retrats de gent, de cos sencer, en solitari o en compa­nyia. Quin gust de poder-les mirar sense pressa, de poder-ne copsar els detalls. D’alguna de les persones en podem saber el nom (hi trobareu noms de cases de l’Aldosa, d’Ordino, de Sispony, d’Escàs, de la Massana) i hi endevinareu la retirada amb els seus descendents d’avui en dia. O encara més bonic, hi veureu, quan eren petits, gent que s’ha fet gran i encara hem conegut i que ja no hi són.

Però si alguna cosa en destaca, dels retrats, podem afirmar que són les mans. Tret de les de la canalla, encara no prou bregades en el treball com per ser endurides, les de la resta de persones retratades, siguin homes o dones, joves o grans, són la part del cos més definidora, fins i tot més que la fesomia de la cara. En totes les fotografies, tret de les comptades amb els dits de la mà en què no es veuen perquè les porten a la butxaca o al darrere, les mans són mostrades de forma natural, en posició de repòs o d’agafar alguna cosa. N’hi ha una, del Valentí Mora de casa Giraut d’Escàs, agafant amb la mà esquerra el rellotge de cadena, gest que, mirant-lo, ens porta a imaginar el Molné demanant-li al Mora: “A veure, mostra el rellotge” i tot seguit accionar la màquina de retratar per immortalitzar-lo. Altres cops, com tenint una predilecció perquè es vegin les mans, fa mostrar el mocador plegat o deixa fer o fa fer, vull dir que agafa l’acció, com a la imatge on surten tres dones, semblen padrina, mare i filla, una de les quals, potser la padrina, agafa amb la mà dreta les potes del gall fer que, junt amb la gallina fera posats sobre una tauleta, també formen part de la composició del retrat. I les mans del Josep Lluís Molné, que en el fons fotogràfic surt retratat també aguantant un vergàs o verduc, ja em dirà el Simonet com en diu ell, amb evident posició de mostrar, més que el bastonet, que sembla d’avellaner, les seves mans.

Felicitats a l’equip de l’Arxiu Nacional per aquesta nova mostra de fotografies antigues del país. I gràcies a Casa Cremat per donar-les. De veritat. Tant de bo que fent-les públiques es pugui anar posant noms a la gent que hi surt. Acabo l’article mirant la Lola de cal Palès de l’Aldosa (mig hi veig la Laura), a peu dret en un callís tallat a la penya, vestida de blanc, amb esclops, retratada portant un cistell al braç esquerre amb un fons de boïgues que ja formen part d’un passat avui en dia del tot canviat, però que gràcies a gent desperta com el Josep Lluís de Casa Cremat, podem feliçment, girant la vista més de cent anys enrere, rememorar.