La tribuna
Secret
Quan ja queden unes setmanes per a la cita electoral i a punt de començar la campanya oficial, les (informacions) prèvies es multipliquen. Algunes tan habituals com el nombre de sufragis avançats, sembla que ara més per correu que a la Batllia, com abans. Ara s’han triplicat les paperetes dipositades als correus; massa perquè totes siguin de persones que seran a fora el primer diumenge d’abril.
La diversitat més gran de candidatures i l’absència de terceravia semblen, d’una banda, facilitar la majoria als Demòcrates en no tenir una alternativa clara per la dreta-dreta. Per altre costat, les possibilitats més grans per a escollir facilitaria –encara més que en altres convocatòries– canviar el sentit del suport; no mantenir la fidelitat als “de sempre”.
I, tanmateix, les possibilitats de sorpresa en l’escrutini, d’errada en tants pronòstics i enquestes com veurem aviat, poden ser més grans que mai. No perquè els dissenyadors de les preguntes fallen, sinó perquè les persones que responen tenen la tendència habitual a no dir el que pensen en realitat, sinó allò que al seu parer creuen que respondrà la majoria.
Ho veiem cada setmana en els sondejos, reconeguts sense valor ni rigor sociològics, dels mitjans, inclosos els d’aquest Diari. Vista la pregunta, no és difícil deduir quina serà l’opció amb més suport –la que es considerarà més “políticament correcta”– i només queda el dubte dels percentatges.
Quant al secret del vot exercit personalment al comú, només es garanteix per la fidelitat ètica del president de la taula. En altres temps i un altre país, tot i que amb democràcia restaurada, no era estrany sentir dir a algun d’aquests “responsables” que havia comprovat sense cap dubte si el teòric company de partit els hi havia fet o no el salt. Agafava el sobre impol·lut amb la mateixa mà del bolígraf, o el llapis, i hi marcava un senyal mínim, però suficient per a la identificació.
Aquí, on tothom ens coneixem, no sembla que calguin gaire aquestes trampes contra l’anonimat. El percentatge de possibilitats d’encertar què ha votat presencialment un veí o veïna de la parròquia és molt alt; altíssim. I aquesta pot ser la causa principal de tanta participació avançada.
Això no treu que aquesta vegada les persones interessades en els afers de la política nacional estiguin ben atents als mitjans que informaran dels resultats, malgrat que siguin encara parcials, al ritme que es vagin coneixent, per arribar a la satisfacció o el desencís, segons el color de la seva òptica.
El que està ben clar és que, amb un cens incomparablement més ampli, i amb un nombre més gran de llistes que mai, queden ja lluny els temps en què prèviament ja havia quedat ben clar que les possibilitats de formar govern estaven reduïdes a dos caps de cartell, i tots dos de Sant Julià. Immediatament abans i des del moment que van entrar en vigor la Constitució i la vigent llei electoral que, no caldria repetir-ho, té ben poques possibilitats de canviar-se, tot i els defectes tan sovint comentats. Perquè: qui voldrà canviar un reglament que li ha permès l’èxit? I només des de la majoria es podrien introduir les variacions.