Del Berguedà al Paral·lel

Sempre que faig el trajecte de Barcelona a Andorra i viceversa, quan passo per Cercs em dic a mi mateix que algun dia he de parlar d’una estrella del vodevil català de principi del segle XX que va néixer a la petita localitat del Berguedà. Sorprenent, oi?

De qui coi estarà parlant avui aquest home que ens té tan intrigats? Tot arribarà, no us inquieteu!

Aquesta dona tan singular que va néixer un 20 de novembre del 1882 es convertiria en actriu, empresària teatral, i es diu també que va ser la primera directora de cinema a l’Estat espanyol tot i haver nascut en un poblet del Prepirineu que si avui té uns 1.200 habitants, imagineu-vos als anys vuitanta del segle XIX! I us preguntareu, com és que la criatura va néixer a Cercs? Molt senzill, el seu pare, capatàs a les mines, arribaria a ser empresari dels forns de ciment a la zona. El 1900, però, el matrimoni i les tres filles ja residirien a Berga, on es mourien pels cercles socioculturals del municipi. No entrem en tants detalls biogràfics i passem al 1905, quan la nostra estrella, amb només 23 anys, ja té dues filles i un exmarit. Arribarien a Barcelona i gestionarien un estanc en un indret de la ciutat amb molt ambient de cultura urbana.

La nostra noieta comença a relacionar-se amb els personatges de la moguda barcelonina i el 1908 debuta ja en el món del teatre en papers secundaris. Ben aviat col·labora amb la compa­nyia de l’Adrià Gual, on treballa la gran figura del moment, Margarida Xirgu. L’amistat entre les dues actrius catapultarà la jove, que anirà de triomf en triomf amb poques manies si havia de sortir a l’escenari amb poca roba, o fins i tot sense cap drapet a sobre.

Als 32 anys, ja tota una senyora, formarà la seva pròpia companyia: La Catalana de Vodevil, a l’estil del que es feia a París, convertint-se així en empresària, tot un nou repte. I en ser inquieta i emprenedora, dos anys més tard s’embarcarà en l’aventura del cinema. Als 36 anys produeix i dirigeix la considerada primera pel·lícula muda a l’Estat espa­nyol: Thaïs, basada en l’òpera de Jules Massenet, on, a més a més, hi fa de protagonista. Allò realment trist i lamentable és que diuen que no s’ha conservat cap còpia de la cinta, i aquí és on rau el dubte sobre si es tracta del primer rodatge espanyol.

Bé, potser ja tenim intriga suficient, oi? D’acord, avançarem el seu nom al Registre Civil, però ens guardem encara l’artístic amb què es va donar a conèixer i amb el qual ha passat a la història: Maria de Montserrat Casals Baqué. L’any 1918 seria un any nefast per a ella; si ho recordeu, va ser el de la pandèmia coneguda a tot el món com a grip espanyola, que va deixar milions de morts arreu dels cinc continents, entre els quals el company sentimental de la Montserrat. A partir d’aquí, la seva vida canviaria notablement, retirant-se a poc a poc del món de l’espectacle, i l’any 1929 desapareixeria per sempre de l’escena pública.

Un 5 de desembre del 1945 moria a Barcelona una dona en l’anonimat més absolut a l’edat de 63 anys. Gràcies a la recerca que ha dut a terme el filòsof també berguedà Josep Cunill, nascut el 1957, sabem que la Montserrat va ser enterrada al cementiri de les Corts. No creieu que ja és hora de revelar el seu nom artístic? Doncs, sí, ha arribat el moment; era la famosa i venerada Elena Jordi, a qui avui retem un sentit homenatge en el 140 aniversari del seu naixement a Cercs.

Josep Cunill és l’autor del llibre Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel. Cunill està convençut que un dia apareixerà una còpia del film Thaïs, tot i que cautelarment ho diu amb la boca petita. Tant de bo la poguéssim visionar ben aviat. I posats a parlar de Thaïs, l’òpera de Jules Massenet, direm que s’estrenaria al Palais Garnier de París un divendres 16 de març del 1894, quan l’Elena només tenia 12 anyets.

El cèlebre compositor francès va compondre Thaïs per al lluïment de la gran soprano nord-americana Sybil Sanderson, a qui havia conegut a París i on la diva californiana feia una reeixida carrera en plena Belle Époque. El més segur és que Massenet se n’enamorés, ja que a part de la seva prodigiosa veu era guapíssima i distingida. El fragment que ha fet més fortuna d’aquesta òpera és l’intermedi simfònic Meditació, que es va fer popular de seguida i que es toca com a peça separada versionada per a diversos instruments sovint interpretada per grans solistes, particularment violinistes. Si m’he sortit del guió per parlar de Massenet és perquè l’any passat va fer 180 anys que va néixer i 110 que va morir a París.