Arinsal encara més atapeït?

L’anunci d’una nova promoció immobiliària a Arinsal, en aquells terrenys a tocar del peu del telecabina, la darrera taca de verd notable que queda a peu pla, manté obert i amplifica el debat sobre el creixement urbanístic en terra andorrana, un fet constatable des de fa anys a totes les parròquies i a tots els racons urbanitzables del país. L’evolució demogràfica, per si mateixa extraordinària, ha anat paral·lela a l’ampliació i creixement dels edificis d’habitatges, a la qual cosa s’ha d’afegir també la resta d’edificis destinats a serveis públics, a empreses, a instal·lacions esportives de neu, a hotels, a instal·lacions tècniques de subministrament d’aigua, d’electricitat, de telefonia, etc.

Aquest increment, fàcilment constatable només en fer record dels canvis en la fesomia més propera al paisatge de cada dia, es pot comprovar observant les imatges de satèl·lit a bastament servides a internet. Els ortofotomapes i les aplicacions de navegació geogràfica ens permeten còmodament veure els canvis en els usos del sòl i les modificacions dels conjunts urbans de pobles i viles. Aquesta visió aèria, a tot color i amb una bona precisió de detalls, ens ajuda a entendre per què quan ens ho mirem a peu de carrer, la sensació d’atapeïment ens és tan acusada. S’han omplert els fons de les valls i s’han anat omplint, esgraonadament, les ribes i les costes, primer els solans i els obacs i encara després els grenys tortuosos i la penya dura han estat barrinats i espoltits per a guanyar espai i construir-hi. Aquest procés ha estat sostingut en el temps i a mida que s’anaven ocupant els terrenys més bons per urbanitzar, s’han anat escampat pels voltants dels pobles. Les viles d’Andorra la Vella i les Escaldes, ja gairebé indestriables una de l’altra perquè és un continu de carrers i de cases, han assolit no el màxim, però si unes densitats urbanes i de població molt altes, amb tots els requisits de subministrament que això comporta.

El creixement urbanístic andorrà és una ocupació d’espai transformadora, de la manera de moure’ns i de la manera de viure i encara sort que, malgrat pugui semblar-ho, no s’ha fet tot a la babalà. Sí que algun cop s’ha tirat pel dret i el resultat fa mal d’ulls, penso ara, per exemple, en l’edifici Astra a Arinsal, amb aquell encotillament del riu i aquella corpenta tants anys destartalada davant per davant de Sant Andreu del Prat del Campanar. Un contrast terrible entre una obra feta a mida humana i una construcció fantasmagòrica i invasiva sense pietat. Sortosament, de la tants anys visió de carcassa pelada, i amb la decisió del comú de la Massana de prendre les regnes i revertir aquell malson urbanístic, el complex Astra, encara que avui porti un altre nom, com a mínim quan hi passem a tocar no fa tanta basarda, malgrat ser una de les aberrants ocupacions de l’espai més vistoses del país, pariona amb alguns altres conjunts de pisos de l’altre costat de país que trobem entre Ransol i el Tarter, ran de carretera. En el fons, a vegades no és l’edifici en si, que també, però és l’anar a fer pujar les parets o els murs de contenció a la mateixa llera del riu, en el cas d’Arinsal, o a la línia de carretera, en el cas de Ransol, magnificant i multiplicant la sensació d’atapeïment, com d’asfíxia, tan desagradable.

Convindrem, estarem d’acord en la necessitat de viure o de passar un dies, si s’escau de fer un viatge o una estada turística, en indrets que respirin, que tinguin al voltant espais oberts, places, verdor, arbres. Si no, la qualitat de vida se’n ressent i s’arriba fins i tot a perdre les ganes de romandre en aquell indret, perquè ja és prou complicat empènyer el dia a dia endavant per haver de viure anxovats, massa anxovats, quan si hi hagués una manera de fer més racional i a escala humana, potser algunes promocions, com l’ara anunciada a Arinsal o altres que vindran, es podrien materialitzar sense que l’impacte visual i de pressió demogràfica fos tan elevat. Certament, fer possible un urbanisme poc invasiu i equilibrat amb l’indret, és –o ha de ser–, i en qualsevol cas és urgent, el cavall de batalla de les administracions que han de donar el seu vistiplau. Només així, reduint volums, deixant respirar els carrers, la gent que ja hi viu o la que potencialment hi pugui arribar a viure, se sentiran veïns de veritat, un sentiment cada cop més fràgil d’apreciar i de notar quan tot es massifica i es perd el tret singular, el caràcter de l’indret.