El satiricó

Les aventures d’Encolpi, Ascilt, Gitó i Eumolp són un devessall de situacions divertides, alguna obscenes, fet que li ha valgut al Satiricó una fama de novel·la “maleïda” que ha contribuït a la seva difusió. La veritat és, però, que és un riquíssim caleidoscopi de la vida quotidiana dels romans, dels seus hàbits, de la manera de parlar, de la psicologia de personatges arquetípics. Petroni, amb les seves agilitat, gràcia i ironia, ens regala un autèntic tresor. Se suposa que Petroni Àrbitre, l’autor, fou T. Petroni Niger, cònsol cap a l’any 63 dC, mort en les purgues de Neró, i que hauria escrit el Satiricó entre el 61 dC i el 65 dC, del qual dissortadament només es conserven 141 capítols.

En el Banquet de Trimalció aquest nou ric explica als convidats els succesius plats de l’inacabable sopar, barrejant bous i esquelles en la seva particular versió de l’horòscop: (XXXIX) “I doncs, què? Cal saber de literatura fins i tot sopant [...]. Aquest cel, on viuen els dotze déus, es transforma en altres tantes figures, i en primer lloc esdevé Àries. Així, qui neix sota aquest signe té molts ramats, molta llana; a més té el cap dur, el front indecent, la banya punxeguda. Sota aquest signe neixen la majoria dels rètors i dels busca-raons. Després tot el cel esdevé Taure; aleshores neixen els rebecs, els bovers i els que callen i van a la seva. Sota Bessons neixen els cavalls de biga, els bous, els collonuts i els bisexuals; sota Cranc vaig néixer jo: per això em tinc amb molts peus i posseeixo nombrosos béns al mar i a la terra. Sota Lleó neixen els golafres i els manaires. Sota Verge, els donetes, els esclaus fugitius i els que porten grillons als peus. Sota Balances, els carnissers, els perfumers i tots els que venen a pes. Sota Escorpió, els emmetzinadors i els assassins. Sota Sagitari, els guerxos que miren les verdures i posen mà a la cansalada. Sota Capricorn, els dissortats, als quals les pròpies gràcies fan sortir banyes. Així volta el cercle dels astres, com la roda del molí”.

En el mateix banquet se’ns dona notícia del Diari de Roma, un butlletí oficial publicat a partir del 50 dC que oferia informació actualitzada de tot tipus: financera, política, social, etc. (LIII): “Li va treure del cap la fal·lera del ball un secretari que, com si fos el Diari de Roma, va llegir en veu alta:

• Dia 26 de juliol. A la finca de Cumes, predi de Trimalció, han nascut 30 xiquets i 40 xiquetes. S’han pujat de l’era al graner 500 modis de blat. S’han junyit 500 bous.

• El mateix dia: l’esclau Mitrídates ha estat crucificat per haver maleït el Geni del nostre senyor Gai.

• El mateix dia: s’han reingressat a la caixa forta 10 milions de sestercis perquè no s’havia pogut invertir-los.

• El mateix dia: s’ha declarat un incendi als horts pompeians. El foc es va calar a cal Masta, el masover.

• Com? –va saltar Trimalció–¿Quan vaig comprar els horts pompeians?

• L’any passat –respongué el secretari–, i per això no s’havien anotat encara al registre.

Trimalció s’enfurismà:

• Quan es comprin terres al meu nom, siguin les que siguin, si no me n’assabento abans de sis mesos, no permetré que s’apuntin en els meus llibres de registre”.

El capítol LXXVII ens aporta una preciosa mostra de la dimensió de les cases dels rics. “Sisplau, Habimas, ¿oi que hi eres quan em van dir: ‘Tu t’has procurat en tals circumstàncies una dona que serà el teu tirà. Posseeixes latifundis. Coves un escurço al teu si? [...] Mentrestant, encomanant-me a Mercuri, vaig construir aquesta casa. Com sabeu, era una cabana; ara és un temple. Té 4 menjadors, 8 dormitoris, 2 porxos de marbre; al pis de dalt, un menjador, l’habitació on dormo, el cau d’aquest escurçó, un preciós piset per al porter i habitacions per als hostes. Només cal dir que quan ve Escaure per aquí, no vol hostatjar-se enlloc més, i això que té la casa de son pare arran de mar’”.

Ai, els poetes! (XC): “Eumolp, mentre recitava, fou apedregat per alguns dels que passaven pels porxos. Avesat a rebre aplaudiments d’aquesta mena, es va cobrir el cap i va fugir del temple. Vaig témer que no em prenguessin també a mi per poeta. Per això, seguint els passos del fugitiu, vaig fer cap a la platja, i tan bon punt vam poder aturar-nos, fora de l’abast dels projectils, vaig dir-li:

• Sisplau, ¿què caram pretens amb aquesta mania? No fa ni dues hores que ets amb mi i has parlat més en vers que no pas en prosa. Així no m’estranya que la gent t’empaiti a cantalades. Jo també m’ompliré les butxaques de rocs per badar-te el cap cada vegada que desbarris.

Remenant el cap, respongué:

• Ai, jovenet del meu cor! No he debutat pas avui. De fet, cada cop que he trepitjat un teatre per fer-hi un recital, el públic acostuma a acollir-me així. En fi, per no tenir raons amb tu, m’abstindré tot el dia d’aquesta menja”.

Petroni destil·la de tant en tant sentències com qui no vol la cosa. Per exemple: “No fa bona olor qui sempre fa bona olor”. “No hi ha res més fals que l’estúpid prejudici humà, ni res de més estúpid que la severitat hipòcrita”. O, en boca d’Eumolp: “No valorem allò que està al nostre abast i l’ànima, esgarriada, deleja el fruit prohibit”. O, finalment aquella màxima que ens ensenya la vida: “No paga la pena confiar a la lleugera en els projectes, perquè l’atzar també té les seves raons”.

Petroni perfectament podria ser àrbitre en el nostre segle XXI...

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte