Tabac

No fa gaire van sortir publicats els nous preus de les cigarreres a França, amb el paquet de la marca de referència a onze euros i mig. La reacció immediata dels buralistes (venedors minoristes, no del tot equivalents exactes dels estanquers espanyols) ha estat la protesta i el recordatori que l’efecte no serà tant el declarat –disminució del tabaquisme– com l’estímul del contraban.

Un humorista (potser Julio Camba) escrivia, a començament del segle passat, que els pobres els va inventar el ministeri d’Hisenda. També hi podria haver afegit que els fabricants de contrabandistes són els duaners, empleats del mateix ministeri.

L’acte reflex habitual dels comerciants francesos –i d’altres estats– és assenyalar amb el dit acusador els exportadors andor-rans il·legals, o alegals, que fa dies es van assenyalar al codi penal com a delinqüents per les pressions insalvables dels Estats veïns sota l’empara de la Unió Europea.

I, tanmateix, els caldria revisar aquest criteri sobre la competència suposadament deslleial des de més enllà de les seves fronteres. Perquè pot ser que el gros d’aquest “contraban”, reconegut com a importació legal –almenys en part–, els arribi per punts ben allunyats del Baladrà, com Irun-Behobia o el Pertús.

Una dada significativa, publicada també fa pocs dies: a la localitat fronterera catalana el nombre d’estancs oberts ha passat de set a disset el darrer any. I així es diversifica la modalitat de turisme de plaer, o de vici, si voleu, de ciutadans francesos que van a l’altra banda de la seva ratlla a la recerca de satisfaccions relativament fàcils del que els clàssics anomenaven “instints baixos”.

El fet cert és que, en aquestes valls, un paquet de cigarretes de la marca que es fa servir com a referent internacional es pot adquirir per entre 3,7 i 6 euros, segons el lloc i el tipus de sistema de venda. Generalment, menys de la meitat del que costa al nord.

I? Doncs el quid de la qüestió és que el preu mitjà del mateix producte a Espanya és de cinc euros –també per sota de la meitat que més al nord– i amb més avantatges per als consumidors del sud de la “République”: D’una banda, unes comunicacions incomparablement millors, com ara ferrocarrils, autovies o autopistes i no la fatídica RN20, on no fa gaire van quedar aturats tota una nit més d’un centenar de cotxes pel mal temps. De l’altra, que en tractar-se de territori interior de l’Europa unida, la franquícia –el nombre de cartrons que es poden passar per les duanes– és considerablement més gran i més petit el rigor en el control d’aquesta mercaderia quan el viatger arriba directament per Catalunya o el País Basc o en un vehicle amb matrícula espanyola o francesa.

Seria just que els buralistes es queixessin també de la competència avantatjosa dels col·legues del sud. I el fet cert és que també ho fan. Però en el conscient col·lectiu dels membres del seu ram, i encara més dels seus conciutadans, potser per la llarga tradició –des dels paquetaires que creuaven a peu la muntanya, ara ja pocs, si en queden– venien d’aquest Principat tot i que no tots, sinó en tot cas una molt petita minoria, eren ciutadans amb tots els drets polítics i el corresponent passaport. Més aviat, “treballaven” llogats per industrials i comerciants que no afrontaven els riscos personals, més enllà de possibles pèrdues de mercaderia.