Obsessió: habitatge

Els que tenim prop de trenta anys, els de la meva generació i els més joves, ens hem sentit dir en més d’una ocasió que som la generació de joves més ben preparada de la història d’Andorra. Uns joves als quals, un cop hem acabat els nostres estudis fora del país i volem tornar a casa nostra per desenvolupar el nostre projecte vital i professional, ens costa, i molt, trobar un habitatge a preu assequible. El mateix passa amb els joves que opten per quedar-se a Andorra, sigui per prosseguir els seus estudis, sigui per posar-se a treballar. Es tracta d’una problemàtica que s’ha estès al conjunt de la societat i la recerca d’un lloguer a un preu raonable acaba esdevenint una missió impossible.

Si fem una lectura ràpida de la situació, la problemàtica de base al voltant de l’habitatge és una manca d’oferta, davant d’una demanda que no para de créixer. Evidentment, altres factors hi intervenen, però un dels objectius ha de ser fomentar la construcció de nous habitatges per generar més oferta i poder satisfer la demanda existent. Amb aquesta lectura simplificada denotem que hi haurà altres aspectes que intervindran de manera col·lateral, com el model urbanístic, el turístic, l’econòmic, la inversió estrangera, la dimensió del país o els costos de construcció condicionats per l’orografia, entre molts d’altres.

El creixement econòmic que està vivint Andorra i la limitació del territori disponible per ser urbanitzat, en un país on els costos lligats a la compra del terreny i a la construcció d’edificis són més elevats que al nostre entorn, porta a pensar que la problemàtica de l’habitatge ha esdevingut estructural, a diferència d’altres situacions semblants que hem viscut en el passat, en què la problemàtica era de caràcter més conjuntural.

Una problemàtica estructural és aquella que afecta aspectes immodificables, com la nostra reduïda dimensió o l’orografia. Si la qüestió de l’habitatge ja requereix, per se, una solució transversal i a llarg termini, la condició de problemàtica estructural en un país de reduïdes dimensions impossibilita encara més trobar solucions a curt termini.

Quan vam començar a deixar la pandèmia enrere, el Govern es va centrar i concentrar a intentar resoldre la problemàtica de l’habitatge. Podem dir que el Govern ha estat obsessionat a aportar solucions realistes, viables i que reverteixin la situació. Ha dividit les solucions en dos grups, l’un, de protecció davant els contractes de lloguer existents i, l’altre, de foment per a la construcció de nous habitatges de lloguer a preu assequible. La protecció ha de pal·liar la situació a curt termini i el foment ha de ser una solució a llarg termini. Ara bé, cal tenir clara una premissa: un excés de protecció pot generar un fre per a l’estímul del mercat i encara més tensió a la situació. Per aquest motiu, les accions de protecció han de ser molt quirúrgiques, concretes i delimitades en el temps. I, sobretot, les mesures de protecció han d’anar acompanyades de mesures de foment.

És per aquest motiu que els darrers quatre anys hem impulsat diverses mesures de protecció, com la pròrroga dels contractes de lloguer des del 2019 amb augments només de l’IPC o, fins i tot, inferiors a aquest índex en el cas d’aquest any; la flexibilització de les ajudes a les famílies més necessitades; els programes d’ajut a l’emancipació dels joves; o la construcció o rehabilitació d’habitatges a preu assequible amb una dotació total de 35 milions d’euros. I, d’altra banda, hem flexibilitzat les condicions per estimular la construcció d’habitatges de lloguer. Així, hem reduït al 0% l’IGI per als habitatges de lloguer; hem reduït el tram estatal de l’ITP al 0% quan l’adquirent de l’immoble el dediqui al lloguer; hem establert una bonificació específica del 15% sobre la subvenció directa a l’ajut del pla Renova quan la rehabilitació afecta habitatges de lloguer; o hem deixat exempts dels criteris actuals de rehabilitació els propietaris que rehabilitin edificis per destinar-los a lloguer, entre altres.

També hem impulsat una suspensió temporal de dos anys que prohibeix crear nous habitatges d’ús turístic. A més, hem augmentat la inversió inicial per a les residències passives a 600.000 euros, limitant-la al sector immobiliari a habitatges a partir de 400.000 euros. I encara més, hem establert que la inversió inicial de les residències passives quedi reduïda a 400.000 euros sempre que es faci al Fons d’Habitatge, per fer més polítiques que reverteixin la situació. Fins i tot hem augmentat l’impost dels habitatges buits i els perseguim per intentar posar al mercat allotjaments ja existents.

Aquesta obsessió permanent ens ha portat a atacar la problemàtica des de diversos àmbits, sempre tenint present que la protecció i el foment han d’anar de la mà. Algunes d’aquestes mesures han funcionat, altres les hem de millorar. També n’haurem de fer de noves. Ara bé, hem de ser conscients que els problemes complicats no tenen solucions simplistes, d’ara per demà. Com tampoc tenen una única solució miraculosa. Els problemes complicats tenen un conjunt de solucions que atenen la problemàtica des de diversos fronts i que la converteixen en una solució complexa.

Us puc garantir que la problemàtica de l’habitatge ha obsessionat el Govern per trobar una solució, i com a demòcrates seguirà traient-nos la son per presentar un programa polític que l’atengui i pugui revertir la situació.

*Guillem Casal, Cap de llista de la territorial de Demòcrates a Canillo