Les caragolines del Lluís Ribera

Ens ha deixat fa quinze dies a Solsona, el Lluís Ribera Plana. Tenia 86 anys i havia passat gairebé la totalitat de la seva vida a Oliana, on se’l coneix com el Fusteret, en dedicar-se a fer de fuster allà a la seva fusteria de mig carrer Major, que havia llogat a la nissaga de fusters de cal Meregildo. Era fill de cal Ribera de Sant Climenç, poble del terme de Pinell de Solsonès, emplaçat en un cap de serra de les que s’allargassen infinites cap a ponent i baixen ara boscades ara conreades, ara amb rases plenes de bosc o de garriga, conformant aquell paisatge agrari i forestal del Solsonès tatxonat de masies i poblets amb tants segles d’història humana. El Lluís s’estimava molt Sant Climenç i, quan anant d’excursió, perquè n’havíem compartides una bona colla amb ell, en albirar de lluny la retallada silueta del seu poble, que es veu des de molts indrets a ponent de la ribera del Segre, des de la serra d’Aubenç i fins al Montsec, sempre ens el feia mirar, sempre ens deia el seu nom, Sant Climenç, com si deixant-lo anar per l’aire s’imaginés que hi arribava.

El Lluís va ser un bon amic. Com a veïns del carrer Major, i en viure ell a la casa del costat, en una habitació llogada de cal Camañes, aviat forma part del teu entorn, t’hi vas acostant, més quan l’ofici de manual de fuster és dels que de petit t’obren la curiositat, dels que t’atrauen i et permeten descobrir el món més enllà de les llibretes i el llibres del col·legi de cada dia. Passa com amb els ferrers, que també al carrer Major d’Oliana n’hi havia hagut un. La serra elèctrica de la fusteria del Lluís, amb aquell so sostingut i agut que feia en serrar la fusta, o els cops secs de martell o el zis-zas rítmic de la serra de mà amb què el Jaume de cal Sarri serrava el ferro, van formar part de la vida de la canalla i dels grans del carrer Major i són records nítids que t’acompanyen, i com més passa el temps amb creixent emoció, ja per sempre més.

El Lluís era fuster, bon fuster; jo diria que tan noble com la fusta que treballava. Ho diu amb una bonica semblança al seu recordatori la seva neboda Gemma Ribera: “Fuster com els que ja no en queden, apassionat per la feina i la feina ben feta.” Però el Lluís, el Fusteret, tenia una altra passió que el va portar a dedicar moltes i moltes hores, moltes i moltes jornades, a sortir a mirar fòssils. Amb els seus companys d’afició, el Joaquim, cuiner, i el Modest, barber, durant vint-i-cinc anys dedicaven el dilluns a voltar el país a la recerca de fòssils. Eren els temps anteriors a la Llei de Patrimoni Cultural Català de 1993, la qual comportà el final de poder recollir fòssils. I dic recollir i no agafar, perquè en el cas dels tres paleontòlegs afeccionats d’Oliana, el fòssil que trobaven i guardaven el consideraven gairebé com de la família, tal era l’estima que els motivava. I amb els anys, la col·lecció de fòssils del Lluís Ribera va arribar a ser una miroia, com encara ho és, un tresor paleontològic que el Fusteret mostrava a qui li ho demanava. I no podeu imaginar quina cara de content posava ell, aquella cara expressiva, de celles poblades, de somriure sempre a flor de llavis, d’estar content quan li portaves un fòssil que havies trobat i ho deixava tot per dir-te quina classe era i afegir, sense fallar gairebé mai, l’indret d’on havia sortit: “Aquest l’has trobat sota el coll del Vent, més enllanet de les oliveres del Solé; aquest és de la vall de Cabó, allà sobre el Pui; aquest és de coll d’Orenga, passat Santa Maria de Meià...” La il·lusió amb què, aguantant el fòssil amb les seves mans de fuster, et mirava des de sota les ulleres que es posava per observar bé la peça, l’ha mantingut fins als darrers dies de la seva vida.

Un dels moments més feliços, tot i que per a ell cada dia ho era, encara que només fos per anar a veure un “vedat” dels seus, després de dinar, agafant el 4L furgoneta blanc i sortir als afores d’Oliana o a peu fins a la Codina i la Costeta Bonica, un dels moments més feliços i pletòrics va ser quan, després de la visita a la seva col·lecció de fòssils feta per un entès paleontòleg a qui vaig acompanyar i presentar al Lluís, al cap de pocs dies el paleontòleg em trucava i deia que havia de tornar a veure un fòssil que li semblava que podria portar sorpresa amagada. I quina no fou la feliç sorpresa en estudiar-lo a París el professor Luc Dolin, del Muséum National d’Histoire Naturelle, i determinar que aquell caragolet trobat pel Lluís un fred migdia d’hivern en un marge argilós, es tractava d’un nou gènere i una nova espècie. Batejada com a Olianatrivia riberai, en honor del Lluís Ribera, fou donada a conèixer a la revista Geodiversitas, número 35, l’any 2013. La podeu veure a la fotografia que acompanya aquest article d’avui.

Els darrers set anys el Lluís va anar a viure amb un nebot seu a Solsona. De tant en tant venien a Oliana a treure el cap i encara anaven a girar a la Valldan, carretera que ell havia fet tantes vegades, per veure la fesomia i els colors dels seus estimats terrers fossilífers. Ara que ha marxat per sempre, el tindrem en el record i li valorarem encara més la seva valuosa contribució a la paleontologia. Tant pels fruits inesperats com l’Olianatrivia riberai, com sobretot per la pedagogia i seducció pels fòssils que, mostrant-los, va encomanar a molts nens i nenes d’Oliana i a alguns d’Andorra també. El goig del Lluís en veure com agafaven i s’emportaven cap a casa les caragolines que els oferia, ho deia tot.

Et recordarem amb estima, amic Lluís. Que reposis en pau.