Lliures

Fredom House és una altra de les organitzacions que vigila i mesura el grau de llibertat dels ciutadans de cada estat. I a aquestes valls li concedeix noranta-tres punts sobre un total de cent, que adjudica als sempiterns països escandinaus. Tres més que als espanyols i quatre més que als francessos. Permeteu-me afegir algunes reflexions a les del mestre Villaró.

En primer lloc, sobre el valor de les estadístiques. Algun savi va establir una classificació de mentides: perites, mitjanes, gruixudes i per sobre de totes les xifres resultants dels sondejos sociològics. És allò tan conegut del pollastre per càpita dels dos nàufrags i dues aus.

I aquesta mena de dades són, a la fi, relatives. Deien que al sud del Runer “tots –i totes– són iguals davant la justícia, però n’hi ha de més iguals que d’altres. També afegiríem una certa prevalença en les llibertats dels qui tenen les butxaques més plenes.

I tanmateix la sensació –discutible per subjectiva, si voleu– és que aquí gaudim, certament, d’un envejable nivell de llibertats. D’expressió i de premsa mai no n’havia trobat tanta, en tants mitjans com havia treballat abans. I ho explicaré amb una anècdota: un dia va arribar a la redacció el germà del vicepresident del Consell d’Administració, i em va fer un prec, com a responsable del dominical, inclosa la pàgina de gastronomia, on recomanàvem marques concretes de productes, i em va dir concretament si podria variar el cigar recomanat de tant en tant, perquè el que sortia cada diumenge, el mateix de feia tres mesos, era l’únic que no comercialitzava la seva família. Quin propietari o copropietari de mitjà hauria esperat tant i ho hauria recomanat amb tanta delicadesa?

Una altra de les llibertats evidents és la seguretat ciutadana, destacada sempre en les enquestes que es feien abans entre els turistes sobre els aspectes atractius que trobaven fronteres endins. No és per donar idees, i menys a segons qui. Però no trobareu gaires llocs on es pugui passejar a qualsevol hora amb joies ben visibles, i les dones i les noies sense por raonable a una agressió.

És cert allò de les inexactitud de les estadístiques, com les que ens situen entre els capdavanters en renda per càpita, prenent com univers del càlcul només el de ciutadans amb tots dels drets polítics, a més dels econòmics.

O quan s’obvien, parlant de llibertats, que encara està penalitzat l’avortament, o que la pensió mitjana de jubilació amb prou feines supera els 680 euros, per no parlar dels lloguers d’habitatges...

A la pràctica, per poder gaudir de totes les llibertats públiques i a fons, acaba sent imprescindible un nivell d’ingressos, o de patrimoni rendible, que permeti un nivell de vida digne. Si diuen que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la manca de llibertats camina al costat de la necessitat.

Amb tot, però, la sensació de llibertat –subjectiva i discutible, com ha quedat dit– és envejable aquí. Lluny del que es vivia –sobretot alguns, de dos bàndols– al País Basc en els anomenats “anys de plom”, en tantes dictadures i sota tantes “lleis mordassa” com subsisteixen.

Aquí, com en tants altres països dels més “democràtics”, la més forta de les limitacions –i alguns diuen que la pitjor– és l’autocensura. Però a molts i moltes no els –ens– hi ha calgut recórrer pas a la impunitat anònima de les xarxes socials per poder comprovar, quan s’han atrevit a fer-ho, que no existia aquell tabú imaginat.