Saber-se explicar en política

La nit del 2 d’abril i en els dies successius escoltarem altre cop per part dels partits que no hauran guanyat prou vots les conegudes frases: “Potser no ho vam saber explicar”, “potser és que no hem sabut passar el missatge”, “ens ha faltat una mica de temps per connectar amb l’electorat”... Amb aquestes explicacions se sentiran justificats davant els seus potencials electors que, o distrets o per ganes, no els hauran votat. Per contra, els partits que hauran guanyat i quedat en bona posició diran exactament el mateix, però en versió positiva: “Hem pogut passar el missatge com volíem”, “la campanya ha estat un èxit”, “hem explicat bé les coses”...

Encara queden, però, dies per seure davant del televisor la nit de diumenge 2 d’abril i gaudir de les informacions sobre els escrutinis, els resultats, les reaccions i les anàlisis sobre la geometria i composició del Consell General en la nova legislatura. Mentrestant, la campanya mana i podem seguir en gran manera la totalitat de les candidatures llegint la premsa i seguint les entrevistes i els debats electorals per televisió. Ho vam poder fer dilluns passat en el primer debat dels caps de llista, organitzat per la CEA (Confederació Empresarial Andorrana) i retransmès per la televisió del Diari d’Andorra, Diari TV. El debat va tenir el format clàssic d’una primera exposició d’intencions, els blocs acostumats i el minut final de cada cap de llista dirigint-se a l’electorat per demanar el vot. Conduït per la periodista Noemí Rodríguez, implacable des de bon començament, com un àrbitre de tennis, amb el temps, el conjunt de les aportacions de cada representant va ser prou profitós per qui n’ha de fer ús, per qui amb el dret a vot el dipositarà a l’urna amb la papereta que vulgui. Aquesta és la grandesa de la democràcia, permetre votar en secret per qui es vulgui.

Ultra les seves consideracions i propostes, en el debat inaugural de la campanya, vam poder copsar la manera de fer de cada participant. Hi vam notar l’ímpetu gairebé de pollí desbocat del novell en política i el trot pausat i encertat, com el d’un cavall serè i aplomat, de qui fa temps que brega en el dia a dia polític i en el governament. També l’estil de qui té el cap estructurat com una computadora i exposa les explicacions fredament i qui mogut pel sentiment deixa anar gestos més humanitzats que l’audiència agraeix. I, és clar, hi vam veure l’espadatxí que entra a matar només començar i la fetillera de torn entotsolada en el seu llampant ego volantiner.

El segon debat presenciat per televisió va ser l’emès per Andorra TV dimecres a la nit i corresponia als caps de llista parroquials per Sant Julià de Lòria. En aquest cas, el fet de només tenir quatre participants dona més joc i la dinàmica del debat no es fa tan carregosa com en el debat dels sis caps de llista nacional, però disposar de més temps a repartir entre quatre no vol pas dir assistir a unes exposicions i a un debat pròpiament dit que estigui a l’altura d’allò que mereix l’espectador, que espera qui s’ho mira i ho segueix des de casa. Tret de la representant de Demòcrates per Andorra, amb un cap ben moblat i naturalitat expressiva, i el representant de Concòrdia, amb discurs après, però també acusant els brincos impulsius de joventut, els altres dos caps de llista, d’Andorra Endavant i del PS, van fer evident que no saben explicar-se, que si es tractés d’un examen acadèmic haurien de presentar-se a l’examen de recuperació. I potser no van reeixir en la manera de comunicar allò que volien dir perquè van optar només per llegir els papers que portaven de casa. Un error evident si el que es vol és donar la sensació de portar la lliçó apresa i dirigir-se als potencials votants amb confiança i claredat. És una pena, però és així.

Saber explicar-se en un fòrum públic, i en campanya electoral encara més, és una premissa i hauria de ser un requisit per a qui vol saltar a la vida política, sigui per un temps curt o més llarg. I es pot entendre que trobar qui vulgui entrar en política i que a la vegada valgui pot ser complicat en comunitats amb relativa poca població, com ara Andorra, però també haurien d’entendre, els qui dirigeixen els partits, que un mínim de decòrum i saber fer s’agrairia a l’hora d’afrontar campanyes electorals, per respecte a l’electorat i a la vegada per pròpia autoestima.