Hora

La darrera matinada, ja aquest diumenge dia 26, la Unió Europea ens ha obligat a manipular una altra vegada els rellotges –els que no s’actualitzen automàticament– per avançar-los una hora. Quan es va establir aquesta norma, els “experts” –anònims, com acostumen a esmentar-se– van argumentar que es feia per estalviar consum d’energia. Amb el temps, la conclussió és que l’estalvi és mínim, si existeix, i en canvi s’han demostrat perjudicis per a la salut dels més petits i els més grans, fruit d’aquest mini jet-lag.

Per això, els suposats responsables de la política comunitària han anunciat que, a partir d’una data propera, eliminaran aquest furt de seixanta minuts de son, festa o feina i el retorn a la tardor.

El darrer límit marcat, segons mitjans solvents, l’han fixat ara per al 2026. O sigui que, amb sort, el desfici horari “només” el suportarem tres anys més. Això, si el termini es compleix, que fins ara s’ha anat allargant, sembla que, sobretot, per falta d’acord entre els vint-i-set governs sobre quin horari cal deixar com a definitiu, si el d’hivern o el d’estiu. I, mentrestant, com en aquell debat sobre races de gossos a l’imperi d’Orient, els atacants –almenys dels nervis i de l’orientació mental– ens continuen envaint dos cops per any.

És cert que la mesura del temps en hores, dies, setmanes, mesos i anys és una pura convenció internacional, abstracta i diferent segons els llocs del món. El calendari llatí no és el mateix que el de l’Est d’Europa, on festivitats tan solemnes com Nadal arriben més tard, i això per no parlar dels peculiars anys xi- nesos.

Però els informes tècnics i científics acostumen a tenir dates de caducitat curtes. I el que ahir era dolentíssim per a la salut, com el peix blau, de sobte es recomana per limitar el colesterol dolent, dit sigui per esmentar només un exemple. Així ha arribat la contra teoria que l’estalvi energètic i la corresponent influència favorable sobre el canvi climàtic es poden arxivar com una més entre les fake news.

Un altre fet que no es comenta habitualment en aquests casos, però que mai no és sobrer recordar, és que l’actual horari europeu continental, com l’anomenen al Regne Unit, es va establir el 1940, amb França ocupada i Espanya en dictadura “amiga” del mateix règim totalitari. En definitiva, anem a l’hora de Berlín i no, com correspondria per meridià: Reus-París i Londres. O Borriana-París i Londres, que fins i tot la dita canvia segons el lloc –però indica, en tot cas, que per geografia ens correspondria el fus horari de Portugal i Canàries, i no el de l’Europa central.

És clar que la readaptació implicaria més problemes, i més aquí, entre un Estat del nord més proper a l’orient, amb regions com l’Alsàcia, i el més clarament a ponent. Cal imaginar el que significaria per a aquestes valls que França i Espanya anessin amb la diferència d’una hora entre ells. I no hi hauria més que una alternativa: adaptar l’horari del nord o el del sud.

També, posats a fer, els rellotges de les nostres esglésies podrien tocar a cada hora i trenta, per partir la diferència, però semblaria un remei pitjor que la malaltia.

Com a mal menor, i per als nostres interessos, bé queda l’horari oficial unificat al continent europeu. Però un cop posats, semblaria millor que fos el mateix tot l’any, hivern i estiu. El que decideixin els experts i els polítics de l’Europa oficialment unida, però només un i permanent, per deixar de remenar els mecanismes íntims dels nostres rellotges i dels nostres caps.