Festa?

Algun espanyol va definir les eleccions –en genèric– com “la festa de la democràcia”. Aquí potser ho era abans, en el temps que els comuns oferien esmorzar el matí als votants, o a Canillo, que donaven una pesseta rossa a cada ciutadà que exercia el dret, més tard canviada per un pin.

Ara ja no s’ofereixen aquesta mena d’incentius i, ben mirat, no caldrien. Tots els nacionals haurien de ser conscients que no votar és deixar en mans alienes la decisió de com es formarà el Consell General i, indirectament, qui ens governarà els quatre anys propers. Això hauria de ser suficient, tot i que l’abstenció, abans ben minsa, va creixent. Encara, però, no arriba als nivells tan elevats de l’Europa que ens envolta.

Per a la gent gran era, i encara sembla ser, més que un acte polític, un costum arrelat, que no semblen haver heretat les generacions següents, i encara menys si es troben treballant o estudiant a l’estranger, tot i la facilitat del vot per correu.

L’enquesta publicada al Diari, per una vegada, sembla prou fiable si es compara amb d’altres precedents, tot i que la facilitat per no dir la veritat a la persona preguntada és tan gran com la d’insultar des de l’anonimat a les xarxes socials.

L’abundància insòlita d’ofertes –llistes– diferents, fins a sis, pot animar la participació o dissuadir-la. Perquè l’aritmètica electoral no és, ni de bon tros, una ciència exacta. Hi ha sumes que resten, restes que també resten, vots de càstig que no es deixen d’emetre ni es dipositen en blanc, sinó que acaben anant a parar a formacions contestaires.

Tot i que el sondeig publicat i les percepcions subjectives dibuixen la majoria –potser només relativa– d’un partit, i una coalició com a outsider, la probabilitat d’un pacte, almenys bilateral, no és gens descartable, especialment amb l’experiència de la legislatura que acaba, i sempre que les representacions respectives sumin prou. Fins i tot seria possible un tripartit. Com està per veure si les dues formacions que s’han proclamat en cap cas disposades a entrar al Govern fan d’aquesta la primera promesa incomplerta. Que l’eròtica del poder és més forta que l’altra, segons per a qui i quan.

D’altra banda, avui serà una nova diada de retrobaments, ara al comú respectiu, fins i tot entre persones que han canviar de parròquia sense reflectir-ho oficialment als censos. No exactament com a la gran convocatòria anyal i general que és la Fira d’Andorra la Vella. Potser encara menys per a les persones que es deixin vèncer per cert sectarisme, envers veïns i veïnes que, suposadament, votaran de manera diferent.

No hauria de ser així, ni ho serà en la majoria de casos, perquè amistats i afectes estan per sobre de diferències polítiques, d’altra banda conjunturals majoritàriament, perquè es pot votar, i de fet es vota de manera diferent i sovint segons els membres i les membres de cada candidatura, que aquí sempre domina el personalisme per sobre dels programes, en el cas que aquests s’hagin arribat a llegir; ni tan sols els resums impresos en els díptics de propaganda.

En qualsevol cas, farà goig –si és com altres vegades– veure la concentració de veïns de cada parròquia i intercanviar salutacions. Com també observar la imatge sempre entendridora de la nena o del nen petit aixecada o aixecat pel pare o el padrí per dipositar la papereta a l’urna. Potser aquesta és la primera –o una de les primeres– lliçó pràctica de democràcia per a la canalleta.