41 anys al servei de la Casa del Consell

Fidel seguidor dels canvis i les transformacions de la història política i social d’Andorra, com a funcionari del Consell General he tingut el privilegi de treballar 41 anys de la meva vida com a nunci al servei d’un dels parlaments més antics d’Europa, que continua sent un referent de la identitat col·lectiva d’Andorra.

Gairebé quatre segles més tard de l’entrada de les institucions a la casa pairal de la família Busquets, nombroses són les generacions d’andorrans i andorranes que s’han revestit dels abillaments tradicionals per servir el poble andorrà.

En època feudal, els caps de casa dels pobles es reunien en assemblees per tractar dels afers de les comunitats de veïns de les valls d’Andorra. Els representants d’aquestes assemblees, els prohoms o bons homes, s’encarregaven de les qüestions d’interès general, tant de l’àmbit local i parroquial com de tot el territori. Se’ls va denominar “cònsols” i “consellers”, i eren els interlocutors amb el poder senyorial.

Les decisions que prenien solien ser ratificades per privilegis atorgats pels consenyors, el més important dels quals va ser el de la creació, l’any 1419, del Consell de la Terra, el predecessor del Consell General. El Consell de la Terra era permanent i representava tot el territori, els seus membres eren escollits pels andorrans i es reunia regularment per solucionar problemes interns i externs i per defensar els drets i els interessos de les Valls com també la política econòmica de la terra.

Des de la creació del Consell de la Terra, l’any 1419, la institució ha anat evolucionant i, amb la Constitució del 1993, és el parlament d’un Estat de dret definit per un règim polític de característiques úniques, el Coprincipat Parlamentari, que va ser referendat pel poble andorrà.

El trentè aniversari de la nostra Constitució és un esdeveniment molt especial de la història del país. La norma fonamental de 1993 ha estat un referent per a molts dels que avui celebrem el seu aniversari. Ens ha donat pau i serenor, posant en mans del legislador una de les garanties més importants de la democràcia: un parlament dotat d’una autonomia parlamentària pròpia amb la finalitat d’assegurar la independència en l’organització dels processos de decisió de la cambra davant del poder executiu i permetre la participació plural de tots els grups integrants de la cambra en el procés de formació de la voluntat, garantint els drets de les minories i la conservació del principi del Consell General com a òrgan deliberant.

Es pot dir com a corol·lari, que l’autonomia dels parlaments s’ha de buscar en la divisió de poders, elevant-se com a mur infranquejable entre el poder executiu i el poder legislatiu. L’article 54 de la Constitució determina l’autonomia parlamentària en quatre branques, l’autonomia normativa, l’autonomia financera o pressupostària, l’autonomia organitzativa i l’autonomia administrativa. Aquesta última sovint desconeguda fora de l’àmbit parlamentari, implica que el Consell General compta amb un personal propi regit per una norma incardinada directament en la Constitució on se li atorga una reserva formal i material, quedant així la regulació que se li encomana fora de l’abast de qualsevol altra norma jurídica. Es tracta dels Estatuts del personal aprovats recentment pel Consell General i que regulen un personal al seu servei. Un personal imparcial, independent i professional, que, des d’un discret segon pla, presta servei al Consell General al marge dels canvis de majories en cada procés electoral, i al qual s’exigeix una preparació específica que li permet conèixer el Parlament, els seus procediments així com els usos i costums.