Les dues cares de Neró

Tiberi Claudi Neró Germànic, Neró, ha passat a la història com un emperador d’extrema crueltat. Així ho testimonien els cronistes romans, entre els quals destaca Suetoni, autor de la fonamental obra Els dotze Cèsars. Neró va néixer a Ancium el 37 dC i pertanyia a l’aristocràtica família Domícia, branca dels Ahenobarbs (barba-roigs). Als onze anys fou adoptat per l’emperador Claudi, que confià la seva educació al prestigiós pedagog cordovès Anneu Sèneca (4 aC-65 dC), a qui llevà la vida uns anys més tard. A la mort de Claudi (13 d’octubre del 54 dC), el jove de 17 anys Neró fou aclamat imperator pels pretorians i reconegut pel Senat amb tots els honors excepte, és clar, el de pare de la pàtria degut a la seva encara tendra edat.

Suetoni ho deixa clar d’entrada. “Tant com Neró degenerà de les virtuts dels seus avantpassats, conservà, això no obstant, els vicis de cadascun d’ells, com si li fossin hereditaris i congènits.” La llista dels seus crims és corprenedora, començant per Claudi i Germànic i culminant amb la mort de la seva mare, Agripina, i una munió de ciutadans indefensos exposats a les més indignes arbitrarietats. Ell, però, es considera un artista, un virtuós citarista que reclamava constantment els elogis de la plebs. Un exemple terrible dels seus designis estètics: “Amb l’excusa que ofenien la seva sensibilitat la lletjor dels vells edificis i l’estretor i giragonses dels carrerons, va fer incendiar Roma [...] Durant sis dies i set nits hom sofrí aquest estrall i el poble es veié forçat a buscar refugi als monuments públics i als sepulcres [...] Neró, tot contemplant aquest incendi des de la torre de Mecenàs, i content, segons deia, ‘per la bellesa de les flames’, cantà La presa de Troia, vestit com solia fer-ho en sortir a escena”.

Li agradaven els luxes: “En cap altra cosa malversà tant com en les construccions. Es va fer edificar un palau que arribava des del mont Palatí fins a l’Esquilí, el qual en principi anomenà ‘casa de pas’ i després ‘la casa d’or’ (Domus aurea), revestit de pedres precioses i de mareperles. Els menjadors estaven estucats amb plaques d’ivori giratòries i perforades, perquè des de dalt es poguessin espargir flors i perfums; el menjador principal era rodó i girava permanentment, dia i nit, com si del firmament es tractés [...] Quan Neró en feu la inauguració no es pogué estar de dir que per primera vegada, i a la fi, havia començat a viure com un home”.

Però la persona humana és molt complexa i no es pot reduir a una sola dimensió. Tampoc Neró. El jove emperador va ser rebut entusiàsticament pels romans: “Declarà que ell governaria segons la manera que ho va fer August, i no escatimà cap ocasió de demostrar la seva liberalitat, la seva clemència i, àdhuc, la seva benevolència. Va abolir o bé va disminuir els impostos més onerosos. També reduí a una quarta part les recompenses que es donaven als delators de la llei Pàpia (de l’any 9 dC que, sancionava els solters i els matrimonis sense fills); al poble, decidí de donar-li 400 sestercis per cap [...] Oferí molts i variats tipus d’espectacles: jocs juvenals, circenses, representacions teatrals i un combat de gladiadors [...] Fins i tot feu competir quadrigues de camells [...] Va oferir així mateix una naumàquia (combat naval) amb animals marins que nedaven en aigua de mar [...] Ícar, en una altra representació, en el seu primer intent per prendre el vol, va caure al costat de la llotja de Neró i l’esquitxà amb la seva sang”. Però no tot era “circenses”: “instituí que els pledejadors paguessin a llurs advocats uns honoraris fixos i equitables, però absolutament res als tribunals, car d’aquestes despeses se n’havia de fer càrrec l’erari públic”, que afortunadament ha perdurat fins avui.

Continua Suetoni: “El més remarcable de tot fou que Neró cap altra cosa no suportà amb més paciència que les malediccions i els retrets de la gent; i que amb ningú es mostrà més indulgent com amb els que el criticaven amb sarcasme i epigrames. Tant en grec com en llatí, molts redactats es feren públics per escrit, o bé escampats de boca en boca, com ara els següents:

–’Qui pot negar que Neró prové de la noble il·lustre nissage d’Eneas? Aquest s’ha carregat la seva mare, aquell carregà el seu pare.’

–‘Roma esdevindrà casa seva. Marxeu a Veios (a 20 km) ciutadans, si és que Neró amb aquesta casa (la Domus aurea) no ocupa també Veios.’”

Però Neró, tot i aquestes invectives, no va voler saber qui eren llurs autors i, fins i tot, va prohibir que alguns d’ells, que havien estat duts davant del Senat per un delator, fossin sancionats amb un càstig excessivament rigorós.

Neró, com el déu Janus, tenia dues cares. Va morir als 32 anys després de ser destituït per les legions i el Senat. La seva mort va provocar una alegria pública tan gran que el poble sencer va sortir pels carrers de Roma amb la gorra de llibert.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte