Maduresa política, maduresa de país

A una setmana passada de les eleccions al Consell General, encara hi ha qui s’enfonya en obscures raconades del raciocini per explicar-se la majoria absoluta de Demòcrates per Andorra. I la cosa és més clara i nítida del que sembla: s’ha votat, s’han comptat els vots i hi ha hagut el repartiment d’escons d’acord amb la llei. Catorze de corresponents a la circumscripció nacional i catorze a les circumscripcions par-roquials. Així ho determina l’article 52 de la Constitució andorrana i així s’ha de complir: “El Consell General es compon d’un mínim de vint-i-vuit i d’un màxim de quaranta-dos consellers generals, la meitat dels quals s’elegeixen a raó d’un nombre igual per cadascuna de les set parròquies i l’altra meitat s’elegeix per circumscripció nacional.” Ho deixa ben explícit: un nombre igual per cadascuna de les set parròquies. Aquest repartiment, la meitat del Consell per als vots atorgats als partits que presentin llista nacional i la meitat als partits que presentin llista o llistes parroquials, dona força democràtica parlamentària, i amb aquesta flueix a mesura que avancen els anys, la maduresa política tan positiva en qualsevol Estat de dret, democràtic i social, com també indica l’article 1 de la Constitució, amb l’afegit: Estat independent, detall prou significatiu quan ara ha fet trenta anys es van posar per escrit els acords i els pactes de la comissió tripartida, la que va elaborar el text constitucional, veritable passaport de l’Estat andor-rà al món. Una comissió que componien el Consell General i els coprínceps, amb les persones més adequades, enraonades i capaces d’arribar a bon port, d’hissar la vela que tocava al vent que bufava. En parlava justament dimecres passat a la seva columna d’aquí al Diari d’Andorra el Joan Massa, una d’aquelles persones enraonades i capaces que van fer possible els fonaments constitucionals, en un article titulat La vela i el vent, que acabava així: “Som petits, molt petits, i venim de lluny, de molt lluny, que rebutgem urgències quan creiem que són imposades. Som de consens i pacte. Ens ha anat bé. I en el mar de la història hem sabut posar bé la vela allí on bufa el vent. Radicalment diferent a pretendre que bufi el vent allí on posis la vela.” És a dir, operar de tal manera, obrar de tal manera, que l’acció sigui efectiva. I amb la maduresa dels anys, amb la pell colrada, amb el caràcter bregat que els segles donen, el “venim de lluny, de molt lluny” del Joan Massa, saber plantar cara a les “urgències quan creiem que són imposades”, una frase de gran calat que fa pensar i reflexionar sobre la profunditat històrica andorrana, sense la qual faria temps que aquest país hauria passat avall, s’hauria desintegrat.

Els vots emesos el dia de les eleccions són vots democràtics, ben votats i ben comptats. Ho dic per la insinuació, tan impròpia d’una persona que representa el poble, de la cap de llista d’Andorra Endavant, insinuació d’haver fet la patota amb el vot judicial, insinuació mesquina i maliciosa, a l’estil de Donald Trump, l’estaquirot més gran que ha passat per la Casa Blanca. Ja planyo i d’antuvi a la vegada encoratjo que li plantin cara, els grups parlamentaris que s’asseuran a la propera legislatura al Consell General, perquè hauran d’escoltar-ne de l’alçada d’un campanar, com ja ha fet la darrera legislatura, l’ara cap de llista d’Andorra Endavant; potser fins i tot demanarà “uns helicòpters” per vigilar l’espai aeri andorrà amb una proposició de llei. Ai senyor!

El fet territorial andorrà, que surt a col·lació recurrentment en cada elecció al Consell General, és un aspecte sobre el qual es basen les estructures polítiques andorranes, i només per això ja se li ha de tenir respecte. Quan es diu, en forma crítica, que els dos representants electes de cada parròquia asseguts al Consell General no són proporcionals, perquè cada parròquia té diferent nombre d’electors, s’erra de ple en el concepte de país. És aleshores quan cal recordar allò que se’n diu senat, i ho tornem a fer en paraules de Joan Massa: “Ja tenim un nou Consell General que representa el poble andorrà d’una manera mixta i paritària, és a dir, de la població nacional i de les set parròquies, com diu la Constitució, fruit d’un dels seus últims acords. Fou un encert. Un sistema bicameral en una sola cambra, on tots són iguals. Un país petit s’ho pot permetre: senat de 14, dos per parròquia, i 14 de cambra baixa de circumscripció nacional”. Si s’entén i es respecta que els consellers parroquials són el senat, voldrà dir que la política tindrà el punt de maduresa tàcita que a la vegada dona maduresa al país. I ho fa algunes vegades, com en el moment actual, en forma de majoria absoluta i altres amb majoria simple, segons quina sigui la voluntat, la sagrada voluntat dels electors expressada a les urnes.