La tribuna
D'un temps, d'un país
Des de la plaça del Poble veig l’antic campanar i, al darrere, la muntanya d’Enclar
Des de la plaça del Poble veig l’antic campanar i, al darrere, la muntanya d’Enclar, les pedres i rocs que des que tinc memòria han acompanyat la meva vida. Per un moment la visió em transporta al passat, i si des de la plaça giro la vista cap a l’altra banda puc veure el cap de la Creu, a què sempre li he dit cap Ramonet, per la proximitat del camp, que també em retorna als meus orígens, a una de les primeres imatges de la meva vida. El dia és blau i l’aire net; un d’aquells dies que es repeteixen a Andorra quan el vent ha fet neteja.
A baix, i pels vessants de les muntanyes, on abans hi havia prats i arbres, ara tot és ple d’edificis i construccions que ocupen els paisatges originals.
És la llei del progrés i un preu que Andorra ha pagat per viure, en general, millor.
Mai he renegat del progrés, ni dels canvis, però és veritat que, encara que sigui per un moment, la visió alta, des de la plaça del Poble, em retorna a l’Andorra que ja no tornarà.
És llei de vida. I tot i creure en els canvis, des de la plaça, penso en l’antic país i sento certa pena. És veritat que qualsevol rei del segle XV viuria millor ara a Andorra que sent rei al seu temps. El progrés, en general és bo per a tothom, com ho és l’esperança de vida, però hi ha paisatges que s’escapen i que mai tornaran a ser iguals. Sempre he pensat que es podien haver fet les coses molt millor.
Segons les dades estadístiques, l’any 1955, quan jo vaig néixer, la població d’Andorra era de 5.600 habitants, dels quals aproximadament la meitat vivien a Andorra la Vella. Es podria dir que quasi tothom es coneixia. L’any 1970 la població del país rondava les 20.000 persones L’actual és de 80.000. La població, en 43 anys, s’ha multiplicat per 4. Quan hem crescut pel que fa a edificis ? 4, 5, 10 vegades o moltes més. No en tinc les dades, però qualsevol apreciació visual ens permet veure el disbarat.
El que està fet, fet està. Per posar un exemple pròxim, la Cerdanya, un dels destins de moltes famílies benestants de Barcelona com a segona residència, també ha crescut, però en general ho ha fet de forma més controlada.
Andorra és un dels pocs països europeus en què la gran majoria de la propietat de la terra és comunal. Penso que sobretot és aquí on l’actuació hauria de ser estricta, però sembla que no importa massa vendre-la o hipotecar-la per eixugar deutes i obtenir ingressos. Si seguim a aquest ritme no vull imaginar-me on podem acabar.