I vostè no coneix el gran actor Joseph Tura?

I el coronel Ehrhardt de la Gestapo li respon: “Ah, sí, és aquell actor que fa amb Shakespeare el que nosaltres estem fent amb Polònia.” Òbviament, estem parlant de To be or not to be, una obra mestra d’Ernst Lubitsch estrenada el 1942 en plena Guerra Mundial. I és que l’any passat la cinta complia 80 anys i el genial director nascut a Berlín en feia 75 que moria a Los Angeles.

Jo no vaig veure aquesta extraordinària cinta fins l’any 71; la censura franquista l’havia prohibida com era d’esperar sabent com les gastava el règim del Caudillo. Van programar-la a la Capsa, una de les denominades sales d’art i assaig de Barcelona. Recordo com si fos ara que hi vaig anar amb un amic molt cinèfil i ens vam petar de riure tota l’estona. A partir de llavors la veuria desenes de vegades més i Lubitsch es convertiria en un dels meus cineastes preferits. És més, sempre que m’entrevisten per a alguna cosa i em demanen que citi una pel·lícula responc sense pensar-m’ho: To be or not to be. Totes les situacions i diàlegs d’aquesta comèdia són per sucar-hi pa!

Com diria Josep Pla, Ernst Lubitsch era un homenot d’aspecte noble i bonàs que mai no es treia el puro de la boca, com tampoc ho feien Winston Churchill, Al Capone, Sigmund Freud o Groucho Marx. El mestre berlinès era un creador vocacional que el 1922, ara ha fet un segle, marxaria cap als Estats Units convidat per Mary Pickford, una de les reines de Hollywood, qui l’any 1919 amb Charles Chaplin, Douglas Fairbanks i D. W. Griffith fundarien United Artists per no dependre de les imposicions i capricis dels grans estudis de producció cinematogràfica. Mary Pickford, nascuda a Toronto el mateix any que Lubitsch, es convertiria en la dona més poderosa de l’epicentre del cinema i en l’actriu més ben pagada del primer quart del segle XX, a banda de ser la primera gran estrella de la pantalla, coneguda com La Nòvia d’Amèrica.

Dos anys abans, el 1940, Chaplin havia rodat ja El Gran Dictador, però Lubitsch, amb el seu característic i singular sentit de l’humor, tornaria a parodiar i ridiculitzar el Tercer Reich amb un repartiment de luxe encapçalat per Jack Benny, el divertit actor d’Illinois que feia el rol de l’estrella de teatre Joseph Tura. Benny, que tocava el violí, es faria molt amic dels germans Marx, als quals s’hauria pogut unir si no hagués estat per l’oposició radical dels pares de Jack. I perquè vegeu com era de dur i tossut el seu pare, el dia que va anar a la projecció de To be or not to be va sortir indignat de la sala al veure el seu fill vestit amb l’uniforme nazi. Va dir-se a si mateix que mai més tornaria a veure la pel·lícula; sort que, com diu aquell, rectificar és de savis; en explicar-li Jack de què anava la història es reconciliaria amb la pel·lícula, que arribaria a visionar fins a 46 vegades.

Naturalment també ens referirem a l’encantadora Carole Lombard, que, pobreta, no va poder veure estrenada la pel·lícula a causa del tràgic accident d’aviació en què perdria la vida, deixant vidu Clark Gable, el considerat aleshores Rei de Hollywood, una corona que abans havia lluït Douglas Fairbanks. Per cert, Clark Gable era nascut a Cádiz, no és broma!, però, compte, no la capital andalusa, sinó la Cádiz d’Ohio. Un fatídic divendres 16 de gener de 1942, l’avió en què volaven Carole i la seva mare s’estavellava als afores de Las Vegas sense cap supervivent.

Clark Gable quedaria tan destrossat en assabentar-se del luctuós succés que va prendre la determinació d’allistar-se a les tropes nord-americanes desplegades a Europa; almenys això és el que es va dir. El cert és que portaria a terme arriscades operacions de bombardeig aeri. I com a dada xocant hem de dir que Clark Gable era l’actor predilecte d’Adolf Hitler, qui al ser informat que l’ídol de la pantalla voltava per Europa va dir als seus generals: “Captureu-lo, el vull viu!; hi haurà una recompensa per a qui me’l porti!” A banda de voler tenir-lo entre les mans, sabia que això debilitaria la moral dels nord-americans. Per sort, el Führer es quedaria amb un pam de nas cridant segurament com un beneit: “Schultz!”, el divertit gag que surt més d’una vegada a To be or not to be.

Però no podem tocar el dos sense saber què carai era això del toc Lubitsch del qual també molts cineastes se servirien. Vindria a ser allò d’insinuar més que mostrar, o ser irònic amb elegància i sofisticació. Evidentment que en això ningú no ha superat Lubitsch, al cel sigui, un cel que es va guanyar sobradament rodant Heaven Can Wait el 1943, ara fa 80 anys, amb la captivadora i delicada Gene Tierney, una cinta que aquí s’estrenaria amb el nom de El diablo dijo no, una altra obra suprema del subtil i refinat Lubitsch. Si jo ara mateix pogués viatjar en el temps i tingués la sort d’ensopegar amb ell pels carrers de Los Angeles, li donaria les gràcies un cop més per haver influït en la carrera cinematogràfica de Billy Wilder i tants altres eminents cineastes.