En record de Joan Pubill Altimir

Fa quinze dies pujàvem a Ansovell per donar l’últim adeu a l’amic Ponet, al Joan Pubill Altimir, al Juanito. Hi érem familiars, amics i antics companys de política (va ser alcalde de Cava, el seu municipi, vint-i-quatre anys seguits, del 1983 al 2007). Justament fou a final de juliol de 1983 quan ens vam veure per primera vegada, durant l’incendi forestal que des de davant per davant d’Arsèguel, des de Velluda, pujà en direcció Ansovell. Allà, al trencant de casa seva, vaig sentir la seva veu potent i directa, acompanyada també per aquella mirada viva i decidida: “Vailet, l’hem d’aturar per alt de casa sí o sí.” Ell tenia 39 anys i jo 19. Quaranta anys farà ja aquest estiu de la primera encaixada de mans amb el Ponet i aquell “per alt” i aquell “vailet”, han estat escoltats i compartits molts altres cops en vivències o converses sigui allà dalt, a Ansovell, o sigui a la Seu, on junt amb el seu germà Josep van baixar a viure a començament d’aquest segle.

El Ponet era pagès, tenien vaques de llet i, com en la majoria de cases dels pobles de munta­nya, a la dècada dels noranta se les van treure i van posar vaques de carn. Treballador i diligent, va poder compaginar la ramaderia amb la dedicació a l’ajuntament de Cava, que inclou els pobles, a més de Cava, d’Ansovell i el Querforadat, és a dir, tot el país als peus de la serra de Cadí, entre el Cap de la canal de l’Ordiguer a llevant i fins a la Torreta de Cadí a ponent, terme que el Ponet coneixia pam a pam, perquè l’havia voltat, caminat amunt i avall, perquè l’havia après i conegut, com deia ell: “dels padrins”. I el seu coneixement dels topans, de les trenques, dels camps i dels serrats, de les fonts i dels torrents, dels cortals i de les roques i de les canals i dels feixancs i dels puigs del Cadí, era una riquesa que portava a dins i que per sort, gràcies a la seva amistat i bonhomia, va poder transmetre i fer perquè noms i històries quedessin guardats i mantinguts. Recordo un bon dia de 1991, quan el vaig agafar i vam anar a Boscalt, el santuari amb tan bones vistes cap a Cadí on, per cert, el dia de l’aplec, al setembre, ell preparava el potent carajillo que oferia a tothom. Volia que em digués els noms d’aquell vigorós retaule de rocam i boscos que és la muralla de Cadí, de les seves altures i dels seus fondals. Hi vam ser tot el dia, amb el dinar i la berena inclosos. De retorn a Ansovell, dins del Land-Rover que menava ell, em va dir, com de sorpresa: “I encara no t’he dit la mina d’or dels romans.” Jo que me’l miro i li dic: “Juanito, mira que hem fet baixar una bota de vi de Batea, però una mina d’or dels romans a Cadí?” “Oi, oi!, i fa vint-i-dos escalirons que entren. Els padrins sempre ho havien dit i ara jo t’ho dic a tu.”

Doncs “aquella mina d’or dels romans” va venir-me al cap com una llampegada dotze anys més tard, l’any 2003, quan un dia de tardor vaig tenir la sort de descobrir el jaciment romà del Goleró, que avui sabem associat a explotacions mineres. En ser a la Seu, de seguit el vaig trucar emocionat: “Juanito, aquella vegada que em vas dir la mina d’or dels romans...” “Sí –va dir ell–, allà als Esquerds. Ja deus barrinar alguna cosa.” L’endemà m’enfilava als Esquerds i a la tarda tornava a trucar al Juanito: “Les rases de la mina hi són!” Quan l’any sobre amb l’equip d’arqueòlegs vam iniciar la prospecció i excavació del jaciment del Goleró, vam anar a visitar el Ponet a casa seva. Volia que el coneguessin i els digués de la mina i els mostrés un dels quatre motllos de ferro per fer lingots que es coneixen, “baixats de Cadí”. També vam anar a Velluda, a veure les creus de la trencada amb el terme d’Arsèguel i encara fins a Boscalt i el coll de Mont-ros. I en altres jornades de camp, junts amb el Lluís Obiols, el Juanito, el Climent Gispert, de cal Joanet de Cava i el seu fill Joan, alcalde successor del Ponet i bon coneixedor també del Cadí, anant a seguir l’antiquíssim camí Cardoner, el de la sal.

El Ponet, el Juanito, tothom us dirà que va ser un bon alcalde, preocupat per la millora de la vida dels seus pocs habitants i tan país per cuidar. I ho va ser precisament perquè ho coneixia i s’ho estimava. Va vetllar i bregar per tenir carretera asfaltada i ponts amples. Pel telèfon, que el va portar de corcoll tant de temps. Per l’aigua. Ho saben bé persones com la Patrícia Ramírez, secretària de l’ajuntament, que el Juanito tant apreciava. I també va moure’s perquè el Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb més de mig terme municipal a dins, fes per mantenir la vida silvestre però també per mantenir la vida de les persones. “Foc al llop!”, saltava encès a les reunions del patronat, davant dels polítics i tècnics. Sabia dels maldecaps dels avantpassats per lliurar-se del llop i no entenia per què s’hi havia de tornar a posar al Cadí. Ell era franc i ho deia com ho pensava i sense embuts.

Avui recordo el Juanito veure’l assegut els darrers anys al banc de pedra del capdamunt del Passeig de la Seu, parlant de tot i sobretot de les seves coses, amb el seu bon amic Pal de Bescaran, ramader com ell. I el recordo, ja fa més temps, i ara amb sentiment a flor de pell, a casa seva d’Ansovell, una tarda de 2002, asseguts a taula amb el seu germà Josep, la seva cosina Victorina i la geògrafa Clara Arbués, a qui vaig portar a conèixer el Ponet si “vols aprendre i entendre com són la gent del Cadí”. Ens hi vam presentar sense avisar i el Juanito, com sempre, amical i acollidor: “No marxeu, acabo d’arreglar quatre vedells i entrareu, que farem un trago.” Aquell berenar va ser dels que es recorden, per la humanitat dels Ponet, per la calidesa, pel tracte sincer i atent amb aquella vaileta nouvinguda de ciutat que els demanava coses de la seva forma de viure.

L’endemà del funeral, érem a casa de l’Artur Blasco a Arsèguel i amb ell ens miràvem el Cadí de tarda. La grisor de la roca, només amb uns fils de neu, s’aclofava, com si una pesada tristor s’arrapés per alt de les canals, com diria el Juanito. El Cadí plorava a la seva manera la mort del Ponet i a la vegada ens enviava la joia íntima i profunda de la seva amistat, que ens acompanyarà sempre. I un bonic record per acabar. Quan pugeu a Ansovell, mireu el picot de ferro, emblema del Parc Natural, que el Juanito va fer posar al capdamunt del campanar.