Impensable

La setmana laboral de quatre dies és una reivindicació recent de la força de treball i les seves organitzacions en el món anomenat primer, o occidental. Amb sorts diverses al nord i al sud de les fronteres.

A França es va aplicar a canvi d’una reducció de les cotitzacions socials de les empreses i diuen que va ser un dels factors decisius per resoldre la crisi. A Portugal ha estat objecte d’un assaig per determinar-ne la viabilitat, sense que ens n’hagin arribat fins ara les conclusions.

Al sud del Runer la decisió estava i està en mans de sindicats i empresaris, amb resultats diversos segons els llocs. Al País Valencià s’ha provat de manera general i diuen que amb èxit. A Mallorca, en canvi, l’han considerada “impensable”. Atès el caràcter de mercat turístic de “ses llles”, no és difícil deduir que aquí seria també impensable, més que poc probable.

Fins i tot a Finlàndia, que sovint es presenta com el lloc del món on els ciutadans són més feliços i que també s’acostuma a esmentar com a model del benestar i la concòrdia socials, ni tan sols han pensat a provar el sistema.

La realitat de les nostres empreses, en general petites si no micros, contribueix a fer inviable aquesta reducció, per falta de personal suficient en cadascuna per organitzar els torns de rotació necessaris per poder aplicar la fórmula.

I així ens trobem, sobretot al comerç, que fins i tot més d’un any ha arribat a mantenir-se obert en la diada nacional de la Constitució, sobretot quan ha coincidit en un cap de setmana amb pistes obertes i en què s’augurava una gran afluència de visitants.

Potser arribarà el dia somiat en què la diversificació econòmica assolida serà suficient per permetre els canvis de normativa adients. Com potser l’acord amb la Unió Europea permetrà ancorar el nostre sistema polític en un marc supranacional que substitueixi l’actual del Vaticà pel de Brussel·les. Perquè ja ho va dir amb tota raó l’ara desprestigiat Jordi Pujol a la Seu: “sense un copríncep bisbe, Andorra no existiria”. Com han deixat d’existir, subsumits en institucions més àmplies, els antics comtats d’Urgell i de Foix.

Si el canvi d’ancoratge exterior arriba sense posar en perill la sobirania i la independència, serà el moment, segur, si no s’ha pogut replantejar abans, de la despenalització –si no la legalització– de l’avortament, per no parlar del canvi més radical pensable de la Constitució, que seria l’eliminació de la figura dels coprínceps, que els titulars, diverses vegades –l’episcopal d’aleshores des dels debats preconstitucionals–, s’han mostrat disposats a dimitir dels càr-recs de caps d’Estat.

Això sempre que el pas a un sistema presidencialista també en l’executiu es veiés viable, sense la malfiança envers els possibles candidats que l’enyorat Toni Morell trobava com a obstacle principal i insalvable. Perquè amb el temps tot pot canviar, i, de fet, els canvis de situació i paradigmes s’acceleren en aquests temps d’informàtica, xarxes in-terrelacionades i intel·ligència artificial, que és un oxímoron si acudim al consens universal que la intel·ligència és exclusivament humana, i encara.