La Seu de Ricard Lobo

Els llibres de fotografies els estrenem, els obrim per primera vegada, amb aquella curiositat íntima i gustosa, talment com ho fem en encetar una capsa de galetes Birba. Dic les Birba perquè el seu nom i la seva presentació clàssica, amb el pont de Camprodon, vila on les fan, formen part dels records visuals i gustatius impregnats, arrapats a la memòria dels anys. A més, les galetes Birba, pastades, enformades i finalment enfornades, són pirinenques, de la comarca del Ripollès. Una mica més enllà, ja a la Garrotxa, trobem les galetes de Ca l’Enric, de Castellfollit de la Roca, vila avui en dia arraconada en fer la carretera nova des d’Olot cap a Besalú passant per fora i lluny. I si mirem ara cap a ponent, hem de parlar de les galetes Verdeny, de Tremp, avui en dia ja sense possibilitat de tastar-les perquè van tancar l’any 2019. Curiosament, tant les Birba com les Verdeny van començar a endolcir les postres i les visites d’amistats l’any 1893, ajudant a establir i a refermar relacions humanes.

Però bé, tot i encapçalar l’article, avui les galetes amb segell pirinenc no han de ser les protagonistes, però ens serveixen per parlar del llibre acabat de presentar aquesta setmana, La Seu d’Urgell (1977-2022) El batec de la ciutat, de Ricard Lobo i Sastre, amb textos intercalats d’Albert Villaró. Un llibre de fotografies que ja hem encetat, com si fos una capsa de galetes, i començat a assaborir, tastant-lo fent saltirons per les seves pàgines, que és una de les virtuts dels llibres de fotografies, en donar-te la llibertat d’avançar o recular segons ens plagui. De fet, l’arrencada d’avui amb les galetes l’ha motivat un dels textos de l’Albert, justament el primer dels dotze que ens ofrena, i és el que parla de les quatre pastisseries d’aquella Seu de fa anys que, com bé ens explicava en la presentació del llibre l’Albert dimecres a la sala de Sant Domènec, ja no existeix, o “ja no la sé reconèixer”. I és així, perquè el temps porta coses i se n’enduu les que havien estat. I l’Albert, a la pastisseria que tenien els seus pares, la Cadí (justament al mateix indret on és ara), hi havia treballat de xic i de jove, ajudant quan se’ls girava feina en dates assenyalades, per Pasqua, per exemple, i en “aquell frenesí de fer mones”, trobava un moment quan passava la processó i pujava al balcó a veure els passos sempre corprenedors del Divendres Sant.

El Ricard Lobo, urgellenc des de 1977, quan arriba de Barcelona, on va néixer l’any 1955, arrela de seguit i sap compaginar la seva activitat professional d’arquitecte amb la seva altra activitat –en diem sempre vocacional–, però que també requereix coneixement i sobretot agudesa mental i capacitat d’observació, com és la fotografia, el ser fotògraf. En les 277 pàgines del llibre, editat per Salòria aquest mes d’abril, veureu justament com el Ricard Lobo arquitecte i el Ricard Lobo fotògraf es conjunten i basteixen, drecen, per una banda, i plasmen, perpetuen amb la llum, per l’altra, la Seu dels darrers quaranta-cinc anys. Gairebé mitja vida, a la ratlla de mig segle, temps suficient per veure la Seu d’aquells anys de transició a la democràcia, amb despuntar de tantes coses, sobretot de la vida social, del batec de la gent, de la ciutat, com ens diu el títol. El Ricard ens hi porta, amb el record, fent reviure moments i escenaris alguns dels quals ja desapareguts i ens apropa cares i figures, gairebé totes conegudes, perquè la vida que batega en carrers i places, en els nostres carrers i places, és un món de cada dia on hi veiem repetidament i hi trobem mirades, paraules, coneixences. I d’aquests moments, el llibre de fotografies del Ricard Lobo, n’és ple. Del dia a dia de la Seu i també dels dies assenyalats, festius, i dels històrics, dels que passen a la història i gràcies a un bon ull fotogràfic que hi és present, els fa eterns, com ara els moments alegres i nítids viscuts durant l’Olimpíada de 1992 i altres de més amargs i foscos, com la riuada de 1982.

Us agradarà fer aquest recorregut visual per la Seu de les darreres gairebé cinc dècades. El Ricard, ara ja en merescuda jubilació de la feina d’arquitecte, tant en la dedicació laboral com en la de creador i director de la delegació del Pirineu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, goso dir que ha volgut compondre aquest llibre amb una remor de fons al seu cor, aquella que sorgeix quan tot girant la vista enrere, la sensació d’haver viscut i compartit anys i afanys comuns, i d’haver-los ajudat en certa manera a configurar, fa agrair a qui ha estat company de viatge la seva presència, el ser-hi. Amb aquest llibre el Ricard fa un agraïment públic a la ciutat de la Seu d’Urgell i al bategar de la seva gent, a la que un dia va retratar, a la que ara hi som i ens ho mirem i a la que vindrà i s’ho mirarà, a la que, anys a venir, com nosaltres, també obrirà el llibre amb delit i curiositat.

Si voleu completar amb altres llibres, dels deu publicats pel Ricard Lobo, el recorregut entra­nyable que de la mà del Ricard ens agombola aquest Sant Jordi, us en recomano un altre dedicat també a la Seu: La Seu d’Urgell. Imatges i reflexions, Garsineu Edicions, 1993, fet juntament amb Isidre Domenjó i encara el fet amb la Sol Gasch, La Cerdanya. Els viaranys del romànic, Garsineu Edicions, 1996.

Gràcies, Ricard Lobo, per fer-nos més ample i lluminós el continuar bategant.