Llibres

Avui, els diversos autors del país amb publicacions recents signaran (signarem, amb la generositat dels lectors) exemplars de les respectives obres. Primer als ter-ritoris de llengua catalana, i després en l’espai internacional, es va decidir declarar aquesta data com a Dia Internacional del Llibre per la coincidència en la data de les morts de Cervantes i de Shakespeare, tot i que no és tan clar que els dos genis finessin en la mateixa jornada.

Debat, però, a polemistes més o menys entesos.

I sí, es tracta d’una festa clau per als qui escriuen (escrivim) i encara més per als editors i per als llibreters. Però alguns pensem també, com Bécaud, que avui “l’important és la rosa”. Perquè quants dels llibres comprats, sobretot els regalats, es llegiran? I en quants dels començats s’arribarà fins a la darrera lletra de la pàgina darrera?

El llibre, en el seu format perdurable al llarg dels temps, en paper, és especialment estimat pels gastrònoms de la bona lletra, que avui tenen l’oportunitat de gaudir com cada any i cada dia dels clàssics i moderns creadors del país, que són desproporcionadament molts més dels que es podria esperar d’un col·lectiu tan petit.

S’acabi devorant o es condemni al racó d’un prestatge d’armari, o al calaix malendreçat, probablement s’haurà comprat, o rebut com a regal, amb la millor de les intencions: que agradi d’allò més al receptor o receptora, qui difícilment dirà el contrari, per molt que ho pensi, per tal de no decebre qui l’ha ofert, o reconèixer que es va equivocar en la tria.

Però avui, també, és dia de roses, com a demostració d’amor, dels diversos amors i potser, tal com ja deia Bécaud, “l’important, c’est la rose”. Entre altres raons, perquè amb la flor no hi ha el perill d’errar en l’objecte del regal. Ella, cada ella, sempre se sentirà honorada, còmplice o no del sentiment. Segurament que sí, quan la receptora és la mare, la germana, la filla, l’altra banda d’una amistat recíproca.

I per això avui, amb llibre o sense, cal no descuidar la rosa, com el vell amant que cantava en Serrat, perquè “mai no ha oblidat aquesta data”. Quan qui escriu vivia al País Basc, sempre era motiu de somriure amb complicitat, potser fins i tot amb una aclucada d’ull, coincidir en una floristeria amb un altre comprador de la rosa, d’una de sola i no d’un ram, com era més habitual en aquelles contrades.

Sense portar la flor, haurem deixat de banda la meitat del ritual, que és relativament modern però ha adquirit pàtina d’anys, decennis, més d’un segle. I amb la rosa, seguim o no el significat que els suposats entesos donen a cada color, tindrem gairebé la seguretat que no l’espifiarem en la tria, que el “missatge”, sense literatura, serà entès amb tota seguretat, i poques, molt poques, possibilitats de merèixer rebuig.

En definitiva, bona diada del llibre per a escriptors, editors, llibreters i, sobretot, lectors i lectores, sense els quals tindria la mateixa calor i sentit que un còdol de la llera del riu. I, sobretot, bon dia de roses i d’amors, que d’aquests totes o tots n’hauríem de tenir, ben forts i profunds, dolços i compartits, o amb l’amargor dels rebutjats, tanmateix, molt més inspiradors per a novel·listes, poetes i músics.