Canòlich, '800 anys agermanant'

És bonic veure com una commemoració contribueix a fer poble, a fer parròquia, com passa amb el vuitè centenari de la troballa de la Mare de Déu de Canòlich. La tradició ens fa recular fins al 1223 i si voleu fem com si ara mateix ens trobem amb el pastor de casa Pere de Bixessarri que és qui allà sota una gran llosanca d’aquí a una estona trobarà la imatge de la Mare de Déu. La trobarà, la veurem per primera vegada i allà començarà una història llarga de temps i amb profunditat humana, amb la qual tornem al temps present i ho celebrem com s’han de celebrar les efemèrides de bona memòria, justament la mantinguda durant molt de temps, vuit segles en el cas de la Mare de Déu de Canòlich. Per això, en l’avinentesa, la parròquia i el comú de Sant Julià de Lòria fan unió i ens ofereixen aquest mes de maig que som a punt d’encetar, tot un seguit d’actes, una vintena, per mirar enrere però sobretot per viure el present i mirar endavant. Una ocasió així mereix tenir viu el record de les generacions precedents, sense les quals, sense la seva continuïtat, el vuitè centenari de Canòlich no hauria estat mai realitat. Celebrem-ho doncs, amb joia, més o menys manifesta, a conveniència o desig de cadascú, però tinguem-ho com una festa laurediana, perquè fa par­ròquia i això sempre és un tresor social.

El lema triat ha estat 800 anys agermanant. Justament per aquesta funció aglutinadora de les tradicions arrelades a la fe, a la devoció. Si Laurèdia té la sort de disposar d’un santuari allà dalt a la muntanya, a l’estil d’altres santuaris emplaçats en indrets prominents, deu ser perquè en tots aquests segles la parròquia laurediana ha tingut en Canòlich el punt de referència comú, la fita anual de l’aplec. Mossèn Pepe remarca sovint que és l’aplec de Canòlich i no pas la diada, com algun cop es diu associant-ho a la festa. És una bona observació la del rector de Sant Julià de Lòria que, ho hem de dir, talment com els seus predecessors, manté ben alta la llàntia de la devoció a la Mare de Déu de Canòlich, lliurant-se a promoure actes i a recolzar propostes sorgides del poble. I per això cal agrair-li la seva disposició i vital manera de fer. Així, juntament amb el comú, podem gaudir aquest maig d’una sèrie d’actes, com si fossin petits aplecs, preludis de l’aplec de Canòlich. Actes continguts en cinc dimensions: religioses, culturals, esportives, educatives i socials. Tot en conjunt, aplecs de germanor, lligant amb la intenció del lema: 800 anys agermanant.

Pujar a Canòlich el dia de l’aplec forma part de la idiosincràsia dels lauredians, del seu temperament. Potser el fet de tenir en Canòlich aquell punt d’unió col·lectiu, aquell aplec conformat per cadascú en singular que fa un tot, la parròquia de Sant Julià de Lòria ha donat i encara dona al país figures destacades i implicades a fer rutllar les institucions. A obrir traça en les polítiques d’estat. Com si l’aplec de Canòlich produís, el darrer dissabte de maig, curull de vida, un efecte de consciència, d’afermament del sentiment de poble. De la mateixa manera que el dia de Meritxell mou també a nivell de país qui representa el poble i té la responsabilitat de governar. Com si d’aquells bons moments de compartir, d’agermanar, se’n nodrís el desvetllament, o l’interès, per millorar la vida social col·lectiva. I és que el països es fan amb béns materials però també –i si no n’hi hagués els valors humans desapareixerien–, amb sentiments espirituals, pervinguts com el cas de Canòlich de molts segles enrere, amb arrels fins als primers temps neolítics.

Curiosament, els santuaris de Canòlich i de Meritxell i encara hi podríem posar Sant Miquel d’Engolasters, estan en indrets volgudament triats, no pas bastits a l’atzar. A mig camí de les riberes a les alçades més altes i amb una panoràmica cap a l’altre costat de vall d’horitzons nítids de cims i carenes. I també no pas de casualitat, els tres indrets de culte són gairebé a la mateixa altitud, entre els 1.500 els 1.600 metres. Senyal inequívoc que fa molts segles, mil·lennis i tot, que els pobladors s’hi trobaven i allí aplegats, afermaven la germanor. Com encara passa i per molts anys passi a l’aplec de Canòlich, en el seu joiós altar de fe i de paisatge.