Andorra, ordenació del territori i parcs naturals

En la recent campanya electoral diversos partits han promès ampliar els parcs naturals: uns parlen de cobrir un 50% del territori amb mesures especials de protecció; altres, un 30%. No es tracta en absolut d’un tema banal.

Andorra ha conegut, i coneix encara avui, una explosió de construcció que afecta directament la qualitat ambiental i la qualitat paisatgística i posa en perill a mitjà termini l’atractiu del país. La minsa extensió –464 quilòmetres quadrats– i la complicada orografia marquen amb claredat els límits del creixement, aquelles línies vermelles que seria millor no ultrapassar. En alguns indrets pot constatar-se que s’està massa a prop de creuar-les.

El que no tindria sentit seria la creació de nous parcs naturals, o l’ampliació dels existents, fruit de decisions improvisades. Els països són artefactes complexos conseqüència de la interacció entre la societat i el medi físic. El rol de l’urbanisme és precisament harmonitzar sobre el territori les necessitats dels col·lectius humans amb la preservació dels valors mediambientals. Andorra pot comparar-se amb una ciutat de 80.000 habitants que, com totes, precisa d’un pla general d’ordenació urbanística que ha de preveure els sistemes generals, les àrees residencials, les reserves per a equipaments, les zones d’activitat econòmica i els espais protegits lliures d’edificació. Els plans parcials dels diferents barris han d’adaptar-se, és clar, a l’ordenació general. En el cas d’Andorra poden assimilar-se perfectament les parròquies als barris dels quals parlàvem. En l’actualitat cada comú gestiona el seu urbanisme separadament, sense coordinació suficient amb els comuns veïns. Al no haver-hi unes directrius supracomunals generals, el resultat és el que és.

Com a observador exterior i des del meu modest punt de vista, m’atreviria a dir que seria temerari avançar en els propers anys amb el ritme actual de construcció sense disposar d’un pla territorial general que fixi les directrius bàsiques per al conjunt del país i que incardini en el seu si els plans d’urbanisme comunals. La mera juxtaposició dels mateixos, com passa ara, abocaria a mitjà termini –o potser a curt termini– a un escenari perillós per a la supervivència del Principat com a país de qualitat. És en aquest marc de reflexió i de planejament d’abast global quan pot determinar-se quines parts del país mereixen ser declarades parcs naturals, espais d’especial protecció. Un camí, aquest, del tot contrari a la improvisació.

No se m’escapa que el que acabo de suggerir precisaria d’un pacte d’Estat entre diferents forces polítiques i socials i, en especial, dels comuns, que avui disposen de les competències urbanístiques. Sense aquest generós acord de país, sense aquesta brúixola imprescindible per al futur, els vents desbocats de l’excés de construcció poden malmetre l’esplèndida i alhora fràgil embarcació bastida amb tant d’esforç per les darreres generacions d’andorrans.

William Holden parlava amb la famosa actriu del cinema mut Norma Desmond: “Vostè era gran.” Resposta: “Soc gran. És el cinema el que s’ha fet petit.”

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte