Adeu al Gavín de les esglésies

El monjo de Montserrat pare Valentí Tenas, vigatà, fill i net de campaners, recordava a la missa celebrada diumenge passat a l’església de Sant Miquel Arcàngel, d’Os de Balaguer, Josep Maria Gavín Barceló. Era en el marc de la XXXV Trobada de Campaners i a la mateixa hora, a l’església de Santa Maria de Caldes de Montbui, tenia lloc el funeral pel Josep Maria Gavín, que havia mort divendres 28 d’abril als 92 anys. També abans de la missa, a migdia, el campaner d’Encamp, Robert Lizarte, li dedicava al Gavín el seu repicar de campanes, que el Lizarte feia refilar com el vol de les orenetes que volaven al bon sol i més altes que el ben dreçat i destacat campanar d’Os de Balaguer. Al recordatori, justament uns versos triats pel propi Gavín, que també parlen de campanars i de campanes, escrits per l’Enric Gallart l’any 1995, en complir 65 anys el seu amic Gavín: “Campanars de Catalunya,/ campanes de bell sonar,/ el vostre amic ja s’allunya.../ s’allunya per no tornar.” I com a imatges, una pintura a color de la mort de Sant Josep i un dibuix en blanc i negre d’una campana al vol justament amb orenetes dansant alegres al seu so.

Si pregunteu pel Gavín arreu us diran de seguit: “Voleu dir el Gavín de les esglésies?” i, sigui quin sigui el poble, vila o ciutat on us trobeu, algú també us dirà: “I tant que va passar per aquí i encara va trobar restes d’una ermita donada per desapareguda allà dalt en aquelles crestes del dimoni.” I no us enganyaran, perquè “el Gavín de les esglésies” va dedicar 30 anys de la seva vida a fotografiar totes les esglésies de Catalunya, les comarques de la Catalunya del Nord i el Principat d’Andorra, fent un total de 26.444 edificis, entre esglésies i oratoris particulars. I ho va fer amb l’ajuda de la gent de cada indret, preguntant, parlant amb aquella naturalitat seva tan càlida i propera. S’adreçava primer als rectors de les parròquies, és clar, i després anaven sortint altres persones que tenien notícia d’un indret anomenat, posem el cas, Santa Cecília, “on hi queden un munt de rocs”. I el Gavín, amb el seu Citroën Dyane 6, i després a peu, enfilant-se per pistes, camins i al dret per anar a trobar aquell munt de rocs on esporgant mates amb el podall i fent anar el xapo aviat trobaria la volta de l’absis. Tal va ser la feina, la magna peregrinació a la recerca d’esglésies conegudes o per ell retrobades; va dedicar tants dissabtes i diumenges i festius de la seva vida a recórrer el país i va fer tants quilòmetres per deixar per al retiro (i mira que ho aguantaven tot), ni més ni menys que sis Dyane! El resultat en forma de col·lecció: “Inventari d’esglésies”, amb 30 volums en total, els cinc darrers dedicats al Barcelonès. Això mostra el respecte i la importància que tenia pel Gavín cada indret, per petit que fos. Va deixar per al final el Cap i Casal i va començar per l’extrem sud de Catalunya, amb el volum 1 (1977) dedicat a Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera Ebre, Priorat i Matarranya.

A Andorra el Gavín li va dedicar el volum 18, aparegut l’any 1985. Als agraïments, hi trobem el Joan Burgués, el Pere Canturri, mossèn Blai Fortuny, mossèn Josep Maria Mauri, mossèn Roc Pallarès i mossèn Agustí Romero. Tenia 55 anys i li’n quedaven 10 per retirar-se laboralment. Però va succeir un fet singular, gairebé únic. Ell treballava a La Caixa, a la seu central, allà a la Diagonal de Barcelona. Quan li van donar el 1984 la Creu de Sant Jordi, l’aleshores president de l’entitat, Salvador Millet Bel, uns mesos després el va cridar al despatx i li va dir: “Demà no cal que torneu a la feina.” El pobre Gavín, que arribava algun dilluns una mica tard i endormiscat després del trotar i recerca imparable del cap de setmana, es pensava que el feien fora. Però era tot al contrari: “Ara no treballareu per a La Caixa però treballareu per a Catalunya.” I així va ser com, sense haver d’anar a la feina, li van pagar el sou fins a la jubilació; deu anys seguits que va poder dedicar a culminar el seu inventari.

Però a més d’esglésies, el Gavín ha col·leccionat tot allò de caire religiós i també de cultura popular. Sempre deia que era el drapaire de la cultura popular i amb el temps va bastir l’Arxiu Gavín. Ja als quatre anys tenia una caixeta de fusta amb estampes de Sant Josep. Una caixeta que va defensar amb ungles i dents amb sis anys, quan un milicià que es va presentar a casa seva, a la plaça Rius i Taulet de Gràcia, l’hi volia prendre i el petit Gavín li va mossegar la mà. I encara donaria senyal de fortalesa uns dies després, quan en demanar-li on s’amagava el pare, en no contestar, li van fer un tall en un dit amb una fulla d’afaitar. I ell, aguantant el dolor, no va dir on era el pare. L’Arxiu Gavín era ubicat al seu xalet de Valldoreix fins al 2008, quan va passar tot al Monestir de les Avellanes. Per entendre la magnitud, citem part de les col·leccions que conté l’arxiu: 54.000 estampes de sant Josep; 850.000 nadales; 650.000 imatges de sants i santes; 1.800.000 postals, 24.400 goigs i 750.000 articles de premsa. La Unesco el considera l’arxiu privat més gran d’Europa i als Arxius Vaticans fan servir “el mètode Gavín” per inventariar imatges de Sant Josep. Des de 2008, l’Arxiu Gavín, oficialment Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, el porta el Josep Sansalvador Castellet, un digne successor del ja recordat per sempre més amic Josep Maria Gavín. El Sansalvador fa quaranta anys, en tenia 17, que va anar a veure’l a Valldoreix perquè amb el seu amic Pere Francí estiuejaven a Llívia –el pare del Josep, gran pescador, pescava mentrestant delicioses truites al Segre– i volien fotografiar les esglésies cerdanes. Des d’aquell dia, el Gavín va fer amistat i confiança recíproca, ferma i lleial amb el Josep Sansalvador.

Acabem amb el darrer vers del recordatori: “Al vol, i plenes de vida,/ campanes a repicar!” El Gavín estaria content si quan ens mirem un campanar vetllant una església o n’escoltem el so de les campanes, notem una embranzida a l’esperit, una embranzida de vida.