Formiguetes

No fa gaires dies es va poder llegir, en un dels diaris amb prestigi de rigorós, que els darrers anys l’estiu meteorològic s’ha avançat un mes a l’astronòmic. Ho hem pogut comprovar amb l’allau de titulars sobre calor i sequeres, que no calien, perquè ja hi havia la comprovació empírica en sortir al carrer i caminar, sobretot per la vorera o la banda on pica el sol.

A més d’aquestes realitats, hi ha la dita “A l’estiu, tota cuca viu”, que també es pot comprovar amb fets viscuts. En aquest cas, ha estat l’aparició d’unes formiguetes atípiques per llocs poc imaginables i amb moviments més aviat insòlits.

El cas és que no formen les dues fileres típiques, d’anada a la recerca d’aliment i tornada amb la càrrega cap al formiguer. Més aviat semblaven desnortades, movent-se en cercles, sense forat visible d’entrada a casa seva.

Liliputienses, rosetes, tan ràpides de moviment que costava prou caçar-les a mà. El recurs definitiu ha estat la trampa, una pols en esprai adquirida al súper i l’arma de la padrina: un bol ple d’aigua ensucrada perquè elles mateixes caiguin en la temptació del suïcidi. Tot això, sense poder evitar la sensació de llàstima per atemptar contra unes vides, tot i que siguin diminutes, perquè també desperten simpatia, si no tendresa.

Un gran contrast amb la sensació d’ofegament al carrer o al clípol, suant la cansalada, com s’acostuma a dir. I amb la sospita d’un possible canvi sobtat de temps, d’una ventada seguida de tempesta, qui més qui menys circula amb un anorac o un impermeable lleugers, al braç o posat, per evitar la dificultat de moviments, si no un paraigües, plegable i plegat, o bé fent-lo servir com a bastó.

I de sobte, en tornar a casa amb les compres, trobem desaparegudes les entremaliades formiguetes. Semblaven intuir l’amenaça mortal que les atacaria, i a la vegada estalvia la lleu, però inevitable, càrrega de consciència per l’extermini d’una plaga a la fi inofensiva, si no és per l’estètica i la sensació de netedat de l’habitatge.

Direu, amb tota la raó, que aquest episodi domèstic no passa de l’anècdota, que no mereixeria ocupar un espai en un diari seriós com aquest que teniu a la mà o a la pantalla.

Però els i les que tenim el vici d’escriure som així. Qualsevol tonteria ens atreu l’atenció i ens tempta a compartir el “descobriment” –tan extemporani com els tòpìcs de la sopa d’all o de la Mediterrània- amb lectors i lectores, tan pacients sempre.

És clar que també haurien pogut, amb tot el dret de consum, deixar de seguir la lectura. Hi va haver un humorista espanyol del primer terç del segle passat que a l’inici d’un dels seus llibres recomanava una lectura alternant els capítols, però també reconeixia que es podien seguir per l’ordre numèric natural o, en últim cas, estripar l’exemplar i llençar-lo per la finestra o el balcó.

L’únic preocupant del nostre estiu i les seves cuques és la greu sequera, que posa en risc important les collites de verdures, hortalisses i, fins i tot, la fruita dolça -mai millor dit- de les comarques lleidatanes, tan properes. I també exposa arbrats i boscos a una amenaça seriosa de foc.