Cantarella d'aigua

Ja ha plogut i hem pogut olorar la pols humida remoguda del sòl per les primeres gotes. Ho saben prou bé i ens ho diuen contents els ocells, quan matiners enlairen les alegres refilades dels seus cants. I ens ho tornen a recordar també en la davallada del dia, amb el pap ple després de pellucar ara aquí ara allà, siguin cucs, insectes o borrons primaverals. És com si l’aigua de la pluja avivés la seva vida, de bon tros més senzilla que la dels humans, i entre ells s’ho anessin dient, que ha plogut.

També ens agrada dir-ho a nosaltres, que ha plogut, i el lloar l’aigua de la pluja apareix en el pensament de manera natural, perquè ho portem a dins, ho tenim marcat en el codi genètic, després de tants milers d’anys, centenars de milers i fins i tot algun milió d’anys si reculem als primers estadis humans a les terres africanes. Les petjades fòssils de Laetoli, a Tanzània, van quedar marcades en cendres volcàniques després d’una temporada de pluges que va fer moure’s aquells homínids a la recerca d’animals atrapats en el fang. I a les seves narines i al seu cap, després de la pluja, hi notaven el mateix impuls de vida que notem en arribar l’esperada pluja. Passava allà a Laetoli fa tres milions i mig d’anys i passa aquests dies aquí, a les Valls d’Andorra, quan la cantarella d’aigua fa parlar fonts i rius. I fins i tot ja ens activa la ment, abans de ploure, quan sentim barrumbar la tronada.

“Hauria de ploure un mes seguit”, són les paraules de qui en terres de secà veu com la collita d’aquest any ja està mig perduda, sinó perduda del tot. Aigua de la Valira i del Segre juntes donen vida a les terres de l’Urgell, de la Segarra i de les Garrigues, allí conduïdes pels canals d’Urgell i de la Segarra-Garrigues (noms aquí ben posats, diguem-ho amb goig), a més de les terres regades pel seu caient natural, les de la Noguera i del Segrià, aquestes amb la saó també donada per les aigües de la Noguera Pallaresa, casades amb les del Segre, com ens explicava mossèn Cinto en compondre Noguera i Garona des de la “immensa plana” de Beret: “Travessant més d’un gorg negre,/ fa el camí saltant alegre,/ fins que es casa amb lo riu Segre/ part damunt de Balaguer.” I per aquelles coses de la història, llarga de segles, quan mirem enrere i diem: “des d’aquells fets, ha plogut molt”, tot parlant del canal d’Urgell podem recordar el fet providencial protagonitzat per gent andorrana a les primeries d’haver inaugurat la portada de les aigües de la Valira i del Segre cap als secans. Succeí allò que sol passar quan es produeix una innovació, un canvi en la manera de fer, com va ser aprendre a regar. La gent de l’Urgell no hi estaven avesats a fer regueres, a obrir i tancar estoladors, a ordenar la tanda d’aigua i finalment a regar, a amarar la terra. I es van trobar que regant a tesa i sense tenir noció de la durada del temps que ho havien de fer, més que regar ho inundaven tot. Que baixin els andorrans que ja ens havien ensenyat a fer paret seca, bregats a idear feixes per esgraonar la muntanya i poder-la conrear, i ara ens ensenyin com aconduir l’aigua i a regar sense malbaratar l’aigua. Aquesta aportació de saviesa andorrana va passar fa ja cent cinquanta anys, però a l’Urgell encara en conserven grata memòria.

Ens fa sentir contents la cantarella d’aigua. I anem amb el pensament cap a la font, la nostra font predilecta, a veure si ha revingut. De lluny, ja la notem, la sentim. Ho cantava també un altre capellà poeta, mossèn Albert Vives, en aquella Elegia de les fonts amigues, dedicada a la font de la Roqueta i de la Gotzena, veïnes una de l’altra en el fondal fresquívol de l’obaga de l’olianesa serra del Cases: “Rajolí de la fonteta, quin murmuri sota els pins, de Gotzena a la Roqueta prou que en sé tots els camins. Fou un temps que cada dia venia a veure-us de grat, la vostra cançó em plaïa flairosa de soledat.” I és ben bé això, el saber-les, el tenir-les en el pensament, allò que ens omple de les fonts i dels rius, dolls de vida com són. Ara que ha plogut arreu de la serralada pirinenca, les passes del pensament ens porten fins a la font de Mas Patiràs, humil fontina que raja solitària en terra aspra i seca com ens diu el nom del mas proper. És allà, a les darreres alçades del Pirineu abans de tocar la mar, a les envistes de Colera, als peus de Puig d’Esquers, als verals on el Jordi Casamajor –ja sotjada la terra andorrana de cap a peus– acampa somnis de vella gent prehistòrica escrits a les penyes, que li parlen amb la cantarella d’aigua de fonts i amb les ramioles d’aire bo i refrescat per la pluja.