El comissariat polític a la Segona República espanyola

Des de l’any 1934, que el malestar polític i social d’Espanya arriba al màxim, els treballadors del nord a les mines d’Astúries comencen un intent de rebel·lió. El govern central envia el general Franco, militar jove, ambiciós i amb èxit a la guerra colonial a l’Àfrica, a arreglar-ho. Aquest, en lloc de recolzar-se en les forces d’ordre públic vigents, carrega sobre els revolucionaris amb les tropes d’Àfrica, regulars i la legió, i també amb mètodes durs i cruels utilitzats allí, impensables a la península. L’acció militar, pròpia de guerra, sufoca ràpidament i durament la revolta amb multitud de presoners i afusellats.

Cal recordar que les forces antigovernamentals estaven treballant per tot el país clandestinament, preparant un cop d’Estat d’esquerres. El principal capdavanter era el Partit Comunista. Tenint com a referent i model la Revolució Russa, triomfant en aquell país l’any 1917 amb l’enderrocament del tsar Nicolau II i eliminant-lo físicament i tota la seva família, més uns criats i un metge, per ordre del Soviet de Petrograd. Una mica de temps abans hi havia l’experiència de França el 1789 amb la revolució que va acabar amb la monarquia.

Els revolucionaris russos Lenin, Trotski i Lev Davidov Bronstein, aquest darrer ànima de la revolta, tenien ben presents els idèntics problemes que en aquells dos països (Rússia i França) es van desenvolupar, com eren les restes de l’exèrcit tsarista i els exèrcits francesos, fidels al rei destronat.

Per fer la revolució amb èxit calia substituir els militars professionals, coneixedors de les tècniques de guerra, que restaven a les files dels mig desfets exèrcits reials, per altres de fidels a les noves lleis revolucionàries. Però, com identificar-los. La solució va ser mantenir una estricta disciplina roja (revolucionària). Tot recollit al manual de l’exèrcit roig que difongué el mateix Trotski des de l’any 1924 o catecisme del comissariat polític.

El comissari polític tenia poder sobre l’oficialitat, però com que els professionals de la guerra també eren necessaris en un exèrcit, calia que la moral revolucionària fos ben acceptada per tots dos estaments. Així, caps militars i polítics havien de treballar plegats, simultàniament, i el manual ho reflecteix ben clarament.

L’any 1932, el Partit Comunista espanyol, en el II congrés celebrat a Sevilla, comença a influir seriosament sobre la societat espanyola. Es mina l’exèrcit infiltrant-s’hi des de la base (soldats) utilitzant tota classe de mètodes i sistemes (revistes, pamflets, etc.). Es crea el descontentament i s’intenta trencar la disciplina militar. Es crea l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), en què s’afilien militars de més alta graduació. També es crea el Cinquè Regiment, on destaca la labor de Joan Modesto Guilloto i Enrique Lister Forjan (ambdós militars van ser acollits com a refugiats a la Rússia comunista en finalitzar la Guerra Civil espa­nyola).

Els partits republicans, la Unió General de treballadors i altres organismes obrers (anarcosindicalistes i similars) s’ajunten formant una coalició electoral, no el conegut Front Popular que va néixer més tard.

En definitiva, el comissari polític és el creador i conservador de la nova moral de la tropa. Tot­hom hi està d’acord, però hi ha tants organismes, petits, grans, etc., que denota una gran desorganització amb opinions aparentment contràries de com ha d’organitzar-se i funcionar el nou exèrcit, anomenat roig.

El costat contrari o feixista, a través del seu sistema d’espionatge, estava al corrent de tot i en contrapartida feia el mateix al costat de la República, essent en aquest cas l’organització falangista l’encarregada de mantenir la moral alta de la tropa rebel a la República. En plena guerra també utilitzava formes cruels repressives, com ara l’afusellament sumari, la reclusió a presons o a camps de treball (amb mort molt probable per les condicions inhumanes de poc menjar, poques hores de descans i malalties infeccioses per garberament) dels agents rojos detinguts i de filiació vermella comprovada.

Juntament amb aquesta organització política que adoctrinava el poble i especialment els militars, complia el mateix lloc dels comissaris polítics el cos de capellans de l’exèrcit. Aquests beneïen, abans de les batalles, els soldats que reclamaven perdó pels seus pecats, afirmant que en cas de mort Déu els esperava al cel, on entrarien directament a gaudir de l’eternitat. També era una manera d’exaltar les qualitats de lluitar a la tropa.

Tota exaltació de l’esperit militar era considerada una qualitat dolenta per les tropes contràries. Per exemple, a la Segona Guerra Mundial i abans de començar l’operació Barba-roja (invasió del territori rus), l’exèrcit alemany va dictar una ordre d’immediat compliment referent als presoners soviètics. Si eren identificats com a comissaris polítics se’ls passava a un ersatsgruppe, grup d’assassins oficials que els afusellava immediatament, procurant que la tropa no se n’adones.

Així, ambdues ideologies enfrontades es pot dir que eren similars, però de sentit contrari.

Conclusió, que una guerra civil o no, que enfronta membres d’una mateixa família, ètnia, religió o ciutadania, és el pitjor que hi pot haver, ja que en ser ideològicament oposades revelen antipaties i odis de difícil reconciliació. Per si mateixa, una guerra és una situació excepcional que destapa els sentiment més baixos dels homes, en què tot està permès i acceptat secretament. Cal fugir de les guerres com sigui, malgrat la justificació dels polítics causants.

Un examen superficial de la situació mundial actual mostra que els ànims generals són que d’un moment a un altre podria iniciar-se un nou conflicte mundial armat. Donem gràcies i preguem perquè el Principat d’Andorra no prengui mai partit per qualsevol confrontació armada sigui del costat que sigui i segueixi el corrent de neutralitat que l’ha caracteritzat des de la signatura dels Pariatges del 1278 i el 1288 entre els bisbes d’Urgell i els comptes de Foix. Cal esperar i animar els polítics que fent ús de la seva habitual habilitat mantinguin el petit Principat lliure de falses promeses per participar i col·laborar en un nou enfrontament armat.