Repúbliques

Un grup molt minoritari es va manifestar a Londres contra la monarquia i per la República durant la coronació de Carles III. Retinguts per la policia amb el temor –infundat, pel pacifisme dels participants- a aldarulls, van ser alliberats tan bon punt es va acabar la festa.

Entre les particularitats del sistema del Regne Unit, a més de l’absència de constitució escrita, hi ha l’organització plurinacional anomenada Commonwealth, constituïda encara per més de cinquanta estats, la majoria antigues colònies de l’Imperi.

Formada oficialment el 1947, arran de la independència de l’India, la integren “territoris independents”, segons hi consta oficialment, però que mantenen vincles amb l’antiga metròpoli, que no són necessàriament el reconeixement de la reina –ara el rei- com a cap d’Estat propi reconegut.

Recentment, però, han sorgit diversos moviments republicans, com a gest inequívoc de desvinculació del regne. El darrer, a les Barbados. El que més pot sobtar és que els “socis” més grans mantinguin la pertinença. Austràlia, pel resultat del referèndum del 1999, tot i que per una majoria força ajustada. Al Canadà, ni s’atreveixen –diuen- a convocar la consulta, perquè la separació requeriria majories absolutes en totes i cadascuna de les províncies. I Nova Zelanda va fer el mateix pas, i amb el mateix resultat, que els australians.

Una altra de les dades que han transcendit darrerament és que la monarquia manté a les Illes un 65 % de suport popular, i diversos analistes atribueixen el fenomen a un factor fonamental, tot i que no únic: la conservació de les tradicions i “litúrgies”, com ara les de les solemnes coronacions, entre el conjunt d’estrictes protocols, com ara el del cap cobert de les dones, freguin o no el ridícul. Heu vist aquella altra reina que, pel cobracao, semblava que acabés de tornar del Vietnam?

Diuen que n’hi ha de més papistes que el Papa, i en això dels patriotismes i les monarquies mai no n’han faltat de radicals, digueu-ne “ultres”, si voleu, per a una identificació més fàcil. En aquest cas, l’exemple va ser el vicepresident del Partit Conservador, popularment conegut com a tory.

L’home, que ja ha oblidat, com tants altres conciutadans, les “malifetes” de l’aleshores príncep de Gal·les, no va poder ser més rotund, en dir que els i les disconformes amb el sistema “ja poden marxar del país”.

Tot un exemple de pensament totalitari, prepotent, excloent i contradictori amb un dels principis democràtics fonamentals, que és l’admissió amb normalitat d’opinions divergents. Algú, en un Parlament més a prop que el de Westminster, va dir a l’ocupant de l’altre escó: “no puc estar més en contra de tot el que heu dit, però em deixaria matar perquè ho pugueu continuar dient”.

I el vicepresident “tory” no és únic al món. O no heu sentit dir mai a un andorrà “de pota negra” allò de: “i si no estàs content amb el pa que s’hi dona, ja pots tornar a enllà d’on has vingut?”