L'expedició de Magalhaes (I)

A tot arreu surt que la primera volta al món s’atribueix a Fernao de Magalhaes, però cal fer certes precisions i posar les coses més clares i al seu lloc.

Fernao de Magalhaes va néixer prop de la ciutat portuguesa de Porto, almenys era el que ell deia (no hi ha cap document per demostrar-ho). Va rebre educació a la cort del rei Manel de Portugal. Als set anys va entrar a la cort reial de patge. Era una manera de ser educat prop de la reialesa. Els patges o servents rebien una educació molt estricta, menjaven a la mateixa taula que el rei i els prínceps, fet que n’afavoria les relacions posteriors a la cort. Era l’època de predomini de la cavalleria. Rebien educació literària i especialment guerrera. Els mossos de gentilhome podien participar en les guerres del seu rei. Si tot anava bé, el següent ascens era ser escuders i finalment podien ser nomenats cavallers.

A l’època que ens ocupa la població d’Europa era bastant pobra i amb poques possibilitats de prosperar si no hi havia alguna guerra pel mig. Portugal va colonitzar, a més de les illes de Cap Verd, Madeira i les Açores, també la costa oriental sud-americana (actual Brasil), la costa occidental d’Àfrica i l’oriental fins a Goa, l’Índia actual.

Els que aconseguien arribar als seus països després del llarg viatge a l’Àsia i se salvaven dels atacs a les caravanes dels bandolers i els pirates portaven objectes de marfil, pedres precioses, teles fines, or, perles i molt especialment espècies, com ara pebre, clau, nou moscada, etc. Tot era venut amb grans beneficis comercials (el preu de venda d’espècies era uns 90 o 100 cops el de compra). Però el viatge era molt llarg, perillós i no tots els mercaders arribaven vius.

El primer viatge de Magalhaes al sud-est asiàtic va ser entre el 1511 i el 1513 a les illes de les espècies (les Moluques). Imaginem el trajecte: sortint de Portugal, segueix la costa occidental de l’Àfrica fins arribar al cap de les tempestes (cap de Bona Esperança), la flota aquí segueix la costa oriental africana fins arribar a la costa de l’Índia, a la base portuguesa de Goa. La nau embarranca i s’enfonsa. Magalhaes se salva. Finalment, quan després arriba a Portugal, es pot considerar que s’ha convertit en un expert navegant.

Dificultats dels grans viatges oceànics:

1. Els vaixells de fusta: calia netejar la part submergida (l’obra viva) i treure el creixement d’efectes marins (caragoles, etc.), ja que dificulta la velocitat.

2. Desconeixement del fons marí. Una col·lisió podria obrir una fatal via d’aigua.

3. Els corrents marins: podrien ser a favor o en contra.

4. Els vents, igualment. A favor o en contra de la ruta desitjada.

5. Desconeixement dels temporals i de la seva previsió.

Els vaixells eren moguts per la força del vent. Si aquesta i els cor­rents eren contraris, resultava impossible continuar.

Estat de salut: escorbut (manca de vitamina C continguda en verdures i fruita fresca. Provoca manca de força, afluixament i caiguda de les dents, manca de força general i la mort).

Malalties infeccioses pel mal estat de les provisions.

Esgotament de les reserves i d’aigua de boca.

Manca de ports segurs on fondejar. Atacs dels indis o autòctons.

Totes les expedicions tenien un capità general i uns pilots a part de la tripulació marinera i soldats de l’exèrcit (en funció defensiva dels possibles enemics i dels propis, causants de motins i desacords amb els capitans). Aquests pilots eren els encarregats de situar la posició del vaixell i calcular les milles navegades. Teòricament, sabien el tipus de fons i rutes preferents a seguir.

Rebel·lió de la tripulació causant motins. L’autoritat i l’experiència del capità i la seva mà esquerra podien reconduir la tripulació o si era impossible prendre mesures més severes. Com l’abandonament dels cabdills del motí en una terra desconeguda o en un petit bot enmig del mar.

Poc abans de ser acceptat Magalhaes a la cort espanyola pel rei Carles I, havia estat al servei del rei portuguès a la campanya del Mar­roc i el resultat va ser que el rei portuguès no li va pagar les costes pròpies ni els diners promesos de les seves gestions econòmiques al país africà. De ben segur que devia ser el motiu de canviar de patroci­nador.

Magalhaes va decidir deixar el Regne de Portugal i el seu rei natural, i es va passar al veí regne espanyol, on oferí els seus serveis i va convèncer el rei espanyol que una bona ruta per arribar a l’Índia o a les Maldives era navegar cap a l’oest en lloc de passar per l’est i doblar el cap sud de l’Àfrica (cap de les tempestes) i per tots els països amb risc de perdre la mercaderia i la vida per assalt de pirates i lladres pel camí, a més de ser un viatge molt més llarg. Preconitzava un gran negoci, ja que les mercaderies es vendrien a un preu fabulós. En realitat, Magalhaes sabia de l’existència d’un pas al sud del continent americà, cap a l’altre mar-oceà Pacífic, descobert per Balboa. Tot era una suposició sense detalls i ho va vendre al rei espanyol tan bé que va aconseguir comandar una esquadra de varis vaixells finançada pel seu nou amo, el monarca espanyol Carles I. L’única condició era no passar per territori portuguès, ja que, segons el pacte de Tordesillas, que separava el món entre territori espanyol i portuguès, l’ocupació del contrari donava lloc a caure presoner dels exèrcits veïns i perdre-ho tot, inclosa la vida.

Doncs amb tot això, embarcar-se per fer negocis i/o també nous descobriments era una empresa molt arriscada. Calia tenir coneixements amb altes dosis de valor i fe per emprendre qualsevol projecte nou o desconegut. També calia tenir pocs escrúpols amb els nous habitants de les futures terres, era una qüestió de pura supervivència. Habitualment portaven grans quantitats de bagatel·les o foteses, que a la metròpoli no costaven quasi res i entusiasmaven els indígenes (per exemple, petits miralls, etc.), que servirien per fer intercanvi.

Entre la quantitat de dificultats que la corona espanyola acceptés el projecte hi havia les intrigues i mentides que corrien per Castella sobre els viatges oceànics.

També la manca de mapes reals i de coneixements geogràfics ho feia encara més difícil. Espanya estava convençuda erròniament que les illes de les espècies (les Moluques) li pertanyien segons el tractat de Tordesillas. També des del mar era molt difícil localitzar la longitud geogràfica verdadera. El mateix Magalhaes creia que les illes de les espècies estaven en una situació més al nord, equivocada. En fi, els mapes de l’època no s’assemblen gens a la realitat.

També la Casa de Contractació de Sevilla era l’única oficial que es podia permetre iniciar un nou viatge a zones no explorades. Les amistats poderoses i el coneixement d’amics eren factors vitals per aconseguir el permís.

Tot això va ser tractat i negociat per Magalhaes amb el suficient èxit perquè el rei acceptés el finançament del projecte. El portuguès va demanar ser nomenat almirall i amb l’experiència recent de Colom, li va ser denegat. Finalment, es va conformar, amb Faleiro, de ser nomenats capitans de l’expedició al 50% i rebre una vintena part dels beneficis de l’expedició. També van rebre el títol d’avançats hereditaris. Es fixaren els sous de diferents personatges en forma de maravedisos (Luis de Mendoza, tresorer general, 60.000 maravedisos anuals, Juan de Cartagena, inspector general, va rebre d’avançat 70.000 maravedisos per tot el viatge). Ambdós eren afins al bisbe Fonseca, que signava el permís de la Casa de Contractació de Sevilla.

Tot resolt, la flota total eren cinc naus i 234 mariners de tripulació i provisions per a dos anys.

El cronista oficial de l’expedició era Antonio de Pigafetta, natural de Vicenza (Itàlia), noble i culte conegut per Magalhaes i de la seva confiança. Es van conèixer a Barcelona, on Pigafetta era del seguici del nunci papal Francesco Chierichiati. Se li va atorgar una comanda amb sou segons l’èxit econòmic de l’expedició.

També hi havia un destacament de Cavallers de Rodes, coneguts guerrers cristians amb experiència naval.

Poc abans de salpar es va manifestar una diferència important entre Fonseca i Magalhaes. El primer era un oponent rabiós a totes les opinions de Magalhaes. Es va manifestar en la formació de dos bàndols, un d’espanyols i l’altre de portuguesos. Tan important era que finalment es va configurar la separació dels dos capitans. Fonseca va restar a la península i Magalhaes va continuar com a únic capità de l’expedició.

El viatge

L’expedició constava de cinc vaixells:

La nau Victoria, amb 45 tripulants.

La San Antonio, amb 57 mariners.

La Trinidad, amb 62 tripulants.

La Santiago, amb 31 mariners.

La Concepción, amb 45 tripulants.

En total, 239 tripulants més els capitans, els pilots i els cronistes, com Pigafetta.