Temps de trementinaires

El mes de maig és un despertar de verdor arreu de les contrades pirinenques. Després del son hivernal, arbres, plantes i herbei tornen a engalanar de verd cada raconada. En els boscos, les espècies que a l’hivern perden la fulla pinten amb verd tendre i clar els seus rodals. De tots, el beços destaquen, així com els faigs als indrets on n’hi ha. Aquí, a Andorra, no en tenim, de faigs, però de beços en trobem per totes les valls. El contrast de la seva verdor nova i neta es fa més gran quan l’envolten boscos de pins. A l’obaga de Sispony ho podem veure, quan ens ho mirem des de l’Aldosa, per exemple.

I és també al maig quan en una vall de darrere de Cadí, si ens mirem la serra des de l’Urgellet o de Cerdanya, des de fa 24 anys tornen amb esponerosa força, com si florissin i verdegessin, les trementinaires. Amb l’any de la pandèmia de la covid descomptat, arriben ja a 23 les edicions de la Festa de les Trementinaires, celebrada el darrer cap de setmana de maig, però enguany avançada a aquest, degut a tenir lloc la setmana entrant les eleccions municipals. Hem dit que tornen, però potser seria millor dir que hi anem nosaltres, perquè les trementinaires hi són tot l’any, a Tuixent, allà al museu, explicant-nos la seva vida lligada als olis essencials del pi i del ginebre i a les plantes remeieres. El Museu de les Trementinaires de Tuixent va obrir l’any 1998, i dos anys després ja començava l’aplec de gent a la festa, un goig humà, com tots els aplecs, com el de Canòlich de la setmana entrant, a tants santuaris de la geografia pirinenca, senyal inequívoc de la vellúria secular de la vida en comunitat a les valls del Pirineu.

El país de les trementinaires queda entre la cresta de la serra de Cadí i les crestes de la serra del Verd i del Port del Comte, que el tanquen per nord i migdia, respectivament. La vall natural la formen dos municipis: el de la Vansa i Fórnols, que ocupa del mig cap a ponent, i el de Josa i Tuixén, que ocupa del mig cap a llevant. La sortida de les aigües del riu de la Vansa, que desguassen al Segre a Tresponts, no és pas la sortida natural de la vall, com es dona en la majoria de valls de muntanya, que els camins i les carreteres circulen en paral·lel al curs fluvial. Això és degut a l’efecte de tascó que produeixen les alçades de Montan de Tost, amb les bones terres de conreu afaiçonades en planells en els contraforts ponentins del Montsec de Tost per la banda nord i en la menor però també gran corpenta dels contrafort de l’aspre i trencat terme d’Ossera i de Forn, al marge esquerre del riu de la Vansa, que són els repeus també ponentins de la muntanya d’Alinyà. És a dir, que el caient de les aigües del riu de la Vansa s’engorja en un estret sinuós i profund, practicable només per les truites i pels agosarats que s’atreveixen a fer de llúdriga riu avall, passant tolls i saltant graonades.

El pas barrat cap a la vall del Segre obliga doncs a anar i sortir de la Vansa per colls. Coll d’Ares, coll d’Arnat, coll de Creus, coll de Laguén, que ens menen cap a ponent i al nord, i coll de Port, coll de Mola, coll de Josa i coll de les Bassotes que ens menen cap a migdia i cap a llevant. Aquests darrers, ja en terme del municipi de Josa i Tuixén, portant-nos cap al Solsonès i el Berguedà, amb la Coma, Sant Llorenç de Morunys, Gósol i Gisclareny donant-nos la benvinguda.

Aquesta estesa de topònims potser us resultarà un xic farragosa d’abastar, però és que la geografia conforma tant la disposició dels pobles com per remarcant-la poder entendre el fet que allà a la Vansa, a Tuixent i a Josa sigui el bressol de les trementinaries. Ens deia ja fa molts anys, el Miquel Borrell, d’Ossera, que fou el darrer trementinaire, que aquella vall “era el paradís de les herbes”. I en efecte ho és, perquè va de llevant a ponent, amb una solana que puja des del peu de la vall, des dels 800 metres fins als 2.600 metres d’altitud del punt més alt de Cadí, amb tot el fil de la serra que no baixa dels 2.500 i una obaga que s’enfila més amunt dels 2.000. La clova que en resulta permet una botànica variada, que és precisament la font de riquesa d’on les trementinaires treien els productes que anaven a vendre arreu de Catalunya, a peu, tinguem-ho en compte ara que anem sobre rodes amb comoditat i rapidesa. Era trementina, feta amb la reïna dels pins, i oli de ginebre, i herbes remeieres, les que trobem a les herboristeries d’avui en dia. El Miquel fou trementinaire singular, perquè eren les dones les que en feien. Ell s’hi va afegir quan es va casar amb la Sofia Montaner durant la Guerra Civil i en acabar la guerra ella, que ja feia vint anys que anava amb la padrina a fer de trementinaire, va continuar seguida pel Miquel. Van ser la darrera parella de trementinaires, fent-ne fins l’any 1982.

Valgui aquest temps de trementinaires per dir-vos que des d’ahir, començant a Josa de Cadí, avui, dissabte, i demà, diumenge, la 23a Festa de les Trementinaires aplega a la Vansa i a Tuixent i a Josa 35 actes dedicats a la seva memòria, amb els quals reviuen en els nostres dies uns coneixements ancestrals de les virtuts de les plantes i en el fons ens permeten un apropament a la natura, tan bella i pletòrica com és la d’aquelles contrades muntanyenques de les trementinaires. Per molts anys!