Simptomàtics

Si sou una de les persones que, quan caminen, es fixen en allò que van deixant darrere, potser us han cridat l’atenció aquests rètols al vidre exterior d’un comerç que podeu veure a la fotografia.

Seria inimaginable un avís igual a Barcelona, ni que fos a un súper de pakistanès. O un d’equivalent a París, ni que fos a la “banlieu”, ni a cap racó de zona d’immigrants a Londres, Liverpool o Birmingham.

Donada la claredat de la Llei sobre la llengua, i el desenvolupament reglamentari, per lògica en cap cas caldria aquest anunci. Potser l’amo/a del negoci –que hom imagina atenent els clients en persona, o mitjançant algun altre membre de la família, com és tan habitual en el sector– ha pres aquesta determinació portat pel sentit de l’humor, i/o com a protesta contra l’ús social real, minoritari, de la nostra llengua, única oficial. Fins i tot pot ser un avís per a potencials inspectors que es podran estalviar la visita, perquè no trobaran cap motiu d’expedient, i encara menys, de sanció.

En tot cas, per passiva, quadra amb la realitat ciutadana això d’esmentar el català una mica –tan sols una mica– per sobre de l’espanyol, el francès, i més allunyat de l’anglès, l’alemany i el rus. I encara falta el portuguès. O ja no cal?

D’altra banda, els dossiers oberts per incompliment legal són relativament escassos, i encara menys els que acaben en cap de les multes previstes. I potser es tracta de bones decisions, perquè imposar una llengua per la força és un dels mètodes més eficaços per convidar a rebutjar-la. Tret de recalcitrants, de persones que porten dècades en aquestes valls, algunes fins i tot nacionalitzades, però entestades a no emprar el català. A tot estirar, responen coherentment i demostren que l’entenen perfectament.

Una de les excuses més freqüents per no fer-lo servir és la timidesa: “És que encara no el sé bé, i faria el ridícul.” Argument que difícilment farien servir quan, esdevinguts turistes, han de demanar una adreça a París, Londres, o qualsevol altre lloc fora de la comunitat llatinoamericana, de la qual, per cert, fa part Andorra, com de la francofonia, i ningú hem vist que la trobi sobrera.

Creen una certa desconfiança els i les que es defineixen com a “ciutadans/es del món”, potser com els seus antagònics, ultranacionalistes que freguen o mostren xenofòbia sense cap remordiment ni vergonya.

En qualsevol cas, i tornant a la llengua, els primers responsables que es faci servir majoritàriament són –som– els mateixos ciutadans. Fent sempre la primera pregunta, o resposta, en català. Que temps hi haurà, si veiem que no ens entenen, per canviar immediatament a una altra. Especialment si veiem que es tracta de visitants forans. Aleshores, com a bons amfitrions, caldrà adaptar-se a la parla de l’estranger fins on ho permeti la formació i el coneixement de cada un.

Han estat freqüents en mitjans catalans els testimonis de persones visiblement exòtiques pel color de la pell o d’altres trets físics, queixant-se perquè automàticament i tothom els parli en espanyol. I són catalans, com podrien ser andorrans. Un cas vist sovint a les emissores catalanes de ràdio i televisió és un defensa del Barça darrerament titular, i nascut a la mateixa capital del Principat veí.