ClàssicAND (I)

Escric aquesta carta oberta, que serà publicada en dues parts, després de llegir el programa del ClassicAND, i la justificació que hem conegut del nou projecte: “Amb la voluntat de posicionar Andorra com a referent cultural internacional i portarà al país artistes de renom mundial a l’àmbit de la música clàssica, la dansa moderna i les arts escèniques”. Doncs amb aquesta programació, és molt difícil, per no dir impossible. És preocupant, per no dir del tot descoratjador, assistir a la desaparició de la Temporada Internacional de música i dansa d’Andorra, amb la projecció internacional acreditada durant trenta anys, i la seva substitució per aquesta primera edició del ClassicAND que poc impacte, o cap del tot, pot generar amb la programació presentada.

Els que, com és el meu cas, hem viscut durant anys a Andorra, no podem –ni crec que hàgim– de deslligar-nos d’un país que vam aprendre a estimar en la nostra convivència diària i, sobretot, a respectar en qualsevol circumstància. Portar Andorra al cor és el que en el meu cas obliga a escriure aquestes línies que pretenen generar una reflexió als responsables ministerials, obligats a optimitzar la despesa pública i en la mateixa mesura, a oferir als andorrans unes manifestacions culturals que estiguin a l’alçada del desafiament civilitzatori que els nous temps comporten. No es pot assistir al desmantellament de l’entrellat cultural d’un país estimat sense fer un pas endavant i preguntar per què. La desaparició de la Temporada i la programació del ClàssicAND ha causat sorpresa en programadors, agents i artistes, que no arriben a comprendre’l. Jo tampoc. No vaig tenir mai cap vinculació amb la Temporada, no és això el que motiva aquesta carta, però sí amb Andorra, sí amb la seva cultura, sí amb el desig de projectar-se a l’entorn internacional i de compartir-hi els mateixos criteris del que significa una obra d’art i del que aquesta aporta a l’ésser humà. No s’està parlant de qüestions superficials o conjunturals, sinó del nucli medul·lar d’un país, d’allò que el constitueix culturalment –en aquest cas, en el seu vessant de música clàssica i de dansa–, dues manifestacions artístiques que orienten i donen sentit a l’existència.

Liquidar un festival que ha associat el nom d’Andorra als intèrprets més excel·lents del món ha de donar lloc a una profunda reflexió. A tots els països de l’entorn, com també a Andorra, els ha portat decennis unir el seu nom a algun esdeveniment, festival o temporada que es fixés a l’imaginari col·lectiu europeu. Costa molts anys generar una marca cultural; pel que sembla, no costa ni un segon desfer-se’n. S’imaginen per un moment que als seus responsables se’ls acudís desfer-se del Roland Garros, de la Berlinale o del Festival de Peralada per començar de zero? Per què als gestors culturals andorrans sí? I pretenen fer-ho amb artistes, molt interessants, però de molta menor projecció internacional que els que hi acudien fins ara? Suposo que podran donar explicacions de com ho aconseguiran.

El Festival de Música d’Andorra, que va veure la llum el 1989, i la Temporada Internacional de Música i Dansa després, tenen aproximadament la mateixa edat que l’Andorra democràtica. No se’n pot eliminar un sense fer malbé a l’altre. Liquidar una Temporada que associa el nom d’un país als artistes internacionals més grans és un acte suïcida que no es permet cap país de l’entorn. Podem resseguir, doncs, els 80 anys de la creació del Festival Internacional de Santander, els 70 anys del Festival d’òpera d’Aix-en-Provence, els 60 del Grosses Festpielhaus de Salzburg o els 50 del Festival Rossini de Pesaro. Perquè desfer-se d’un festival de país té conseqüències importants; significa, entre altres coses, liquidar bona part del seu patrimoni cultural per començar de zero, en una perillosa política adamista que fragilitza els èxits i menysprea els encerts. Significa desfer-se dels senyals d’identitat culturals propis. Esborrar-los és esborrar en gran part la identitat d’un poble. El Festival Internacional de Música i Dansa d’Andorra la Vella va néixer gairebé al mateix temps que el Festival Internacional Castell de Peralada; cada un amb el seu format, han portat a les seus els artistes més destacats del panorama internacional. A ningú se li acudiria que Peralada desaparegués per anomenar-se d’una altra manera, apel·lant a més que “ara per fi serà un referent”. Dir-ho així seria una boutade, però em temo que ja ho és. Els dirigents polítics d’Andorra tenen una responsabilitat encara més gran que la dels impulsors del festival, perquè ells estan cridats a preservar i enfortir l’arrelament cultural dels seus conciutadans. A Andorra s’ha fet alta cultura musical i només cal recuperar els programes per comprovar-ho.

Quan ja hi ha una marca artística associada a un país, ara cal començar ex novo? Per què? Només cal una mirada retrospectiva dels últims trenta anys per poder comprovar que tots, absolutament tots els intèrprets que, com escrivia Heidegger, han parlat des del metre de la immortalitat han actuat al Festival Internacional de Música i Dansa d’Andorra: Vladimir Ashkenazy, Yo Jo MA, Teresa Berganza, Renata Scotto, Alfedo Krauss, Gidon Kremer, Ainoha Arteta, Mischa Maiski, sir Neville Marriner, Kiri et Kanawa, Juan Diego Florez, Josep Calleja, Piotr Beczala, Javier Camarena, Bryn Terfel, Lang Lang, Gabriela Monte EvgeniKissin, Katya Buniatishvili i tants altres. Han reflectit el seu pas per Andorra tant a les seves biografies oficials com a les xarxes socials, molts amb centenars de milers de seguidors. Les firmes que els esponsoritzen també ho han fet a la Temporada d’Andorra: Chanel, Bulgari o Rolex, que per cert, també patrocina el concert de música clàssica amb més impacte mundial: el de Cap d’Any des del Musikverein de Viena. A això estava unida la Temporada. Artistes d’aquest nivell no són ni de bon tros els que figuren al cartell del ClàssicAND.

* Rosa Fernández, Acadèmica de les Reials Acadèmies de Belles Arts de Madrid i Barcelona