ClàssicAND (i II)

Oimés quan el plat fort amb el qual es presenta el festival, la producció del mateix director, no es fa amb cap artista del món de la música i la dansa, sinó del teatre o el cinema, primer amb Rossy de Palma i ara amb Ariadna Gil, gran actriu, però gens coneguda per la seva proximitat a l’òpera, a la dansa ni a la música clàssica, tal com anuncia el títol del nou projecte. Fa uns mesos va actuar al Teatro Real l’actriu francesa Marion Cotillard a la versió operística de Juana de Arco davant una gran expectació de la premsa estrangera acreditada. Excel·lència unida a l’excel·lència. S’imaginen que Wimbledon presentés com a estrella Carlos Sainz? Aleshores, per què, en l’àmbit cultural, s’hi val tot? I encara més, es presenta l'orquestra simfònica del Regne d’Aragó com a gran fita internacional, quan aquesta orquestra no forma part de les 30 agrupacions de l’Associació d’Orquestres Simfòniques d’Espanya (AEOS) ni del rànquing de les 40 orquestres amb més visibilitat de l’Estat Espanyol. No estic parlant en cap moment de la vàlua artística d’aquests músics, sinó exactament del que s’al·lega amb el nou festival: aconseguir un impacte internacional. Com s’aconseguirà impacte internacional amb artistes que no en tenen?

Benny Benack III és un interessant trompetista de jazz, molt conegut al circuit comercial i nominat als Emmy. No és, per exemple, Pacho Flores, que ha guanyat tots els premis internacionals per al seu instrument, que compta amb la Medalla d’Or dels Global Music Awards, artista de la Deutsche Grammophon que ha inventat trompetes de quatre pistons i tenint en compte el que això suposa i que actua amb les millors orquestres de tot el món. No es tracta d’establir una comparació grollera, sinó de plantejar clarament on està aquesta línia de les figures de primer nivell internacional. ClàssicAND costa gairebé un milió d’euros. Un milió d’euros.

Si continuem analitzant el ClàssicAND, el mateix despropòsit es pot dir el mateix de l’apartat de dansa. Vertigo Dance Company, meravellosa companyia israeliana, està lligada sobretot a la dansa independent. Els ballets més referents del món han passat pel Centre de Congressos: el Wiener Ballett Aktuell, el Ballet de Cambra de Viena, el ballet de Maurice Béjart dues vegades, la companyia nord-americana Alvyn Ailey, l’American Ballet Theater II, que, precisament, va fer la seva presentació a Europa a Andorra, gales de ballet amb estrelles de l’Òpera de París, Royal Ballet de Londres, Ángel Corella, Tamara Rojo, Lucía Lacarra, etc. Tot això no era un referent mundial? Si una política cultural es mesura per indicadors d’èxit i impacte (qualitat de les propostes, reconeixement internacional, efecte d’atracció, etc.) no estava aleshores Andorra posicionada en aquest nivell?

A més, resulta totalment incomprensible que ClàssicAND, d’abast i impacte molt menor, costi quatre vegades més que la Temporada. A l’entrevista publicada per aquest mateix diari el 21 de març, el director artístic va manifestar que “Andorra té el potencial per ser l’Edimburg del sud d’Europa”. A banda de constituir un brindis al sol, no té res a veure amb la realitat. Potser Andorra compta amb aeroports com el d’Edimburg, amb 14 milions de passatgers l’any? Amb una xarxa ferroviària que faciliti l’arribada d’assistents al festival? Amb 500.000 habitants susceptibles de respondre a una àmplia oferta cultural? Amb una universitat lligada fa 400 anys a la seva producció cultural? Potser té un entrellat nacional com el que sosté a Edimburg 5 companyies d’arts escèniques? Les companyies andorranes fan gires internacionals anuals com les d’allà? En fi, siguem seriosos. Andorra no mereix una altra cosa. Cal no oblidar que el pressupost d’aquest nou festival és gairebé d’un milió d’euros. Un milió d’euros. Això causa estupor a la llum de les actuacions programades. No es pot manifestar que les entrades del Liceu són més cares. En què s’assembla un teatre de temporada estable, amb 400 treballadors fixos i que compta amb una de les infraestructures culturals més grans d’Europa, amb les propostes de ClàssicAND? Els artistes que durant tants anys van actuar a Andorra ho van fer també a l’òpera Garnier, a la Bastille, al Covent Garden, la Scala, el Metropolitan de Nova York, la Philarmonie de Berlín, el Colón de Buenos Aires o el Bolxoi. Aquesta era la regla. A la programació de ClàssicAND aquesta és l'excepció. 900.000 euros que només preveuen actuacions d’una escala menor. Si es posa fi al model anterior, ha de ser per proposar un nou model. Tanmateix, tampoc hi ha el valor afegit d’activitats paral·leles (instal·lacions, conferències, projeccions, coproduccions, taules rodones, projectes didàctics o residències artístiques). Es manifesta a l’article que hi haurà un programa off; però, com el seu nom indica, aquestes actuacions es programen sempre fora del circuit, amb un cost zero o mínim per als organitzadors. Aleshores, en què es fa servir aquest gairebé milió d’euros que no inclou cap actuació de renom internacional amb el consegüent efecte crida?

En definitiva, la pregunta que genera aquesta carta és, com s’ha exposat, si rebaixar l’impacte artístic de les diferents propostes incrementant-ne exponencialment el cost és l’objectiu de la política cultural d’un país i si això és el que desitja Andorra. Per molt que es vengui que l’emperador va vestit, són moltes les veus que en dissenteixen. S’és a temps de reformular un projecte que no pot perdre el segell de l’excel·lència i l’exquisidesa, que a través de la Temporada de Música i Dansa s’ha associat internacionalment al nom d’Andorra. Com en qualsevol estat democràtic, els governs a Andorra se succeeixen els uns als altres, subjectes a diverses contingències i interessos; per sobre d’aquests i de tots els canvis, han de quedar les institucions culturals que no són propietat dels polítics de torn sinó del poble andorrà.

Mantenir el patrimoni col·lectiu és un imperatiu moral a què tots estem cridats. Construir, mai no destruir, ha de ser la premissa que guiï una política cultural d’Estat. La resta, com escrivia Shakespeare al seu Macbeth, és soroll i fúria, que no significa res.

* Rosa Fernández, Acadèmica de les Reials Acadèmies de Belles Arts de Madrid i Barcelona