Dies i nits de Verdaguer

Quinze dies fa de la presentació a Folgueroles del llibre confegit per l’Àlvar Valls i la Roser Carol dedicat de cap a cap als passos de Jacint Verdaguer per aquest món. Intitulat Verdaguer dia a dia. Cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902), és el primer volum de la col·lecció Eines, de Verdaguer Edicions i ens reporta gairebé 5.000 jornades de la vida del capellà poeta que nasqué el 17 de maig del 1845 a Folgueroles, en aquella primera graonada llevantina de la Plana de Vic i morí a Vallvidrera el 10 de juny del 1902, en aquell replà carener de Vil·la Joana, voltat de verdor i confortat amb els cants del rossinyol quan passava les darreres nits desvetllat per la malaltia. Som, doncs, ara al maig, en temps de Verdaguer, dates assenyalades, del matí que el va veure néixer, com cada any se celebra a Folgueroles, i de la tarda que el va veure partir, com ho recorden els actes que també cada any se celebren a Vallvidrera. A partir d’ara, goso dir i sense por d’equivocar-me, haurem d’afegir als extrems geogràfics, a l’alfa i l’omega de la vida de Verdaguer, un punt triangular ben concret de la geografia andorrana: Encamp, on tenen llar i obrador de lletres l’Àlvar Valls i la Roser Carol i on l’aplec cronològic verdaguerià ha llucat, ha pres cos, s’ha nodrit i finalment s’ha esquerat i ja vola pels aires de la literatura catalana. A manca de tenir-lo a les mans, perquè encara no l’he anat a comprar a la llibreria, la boca em fa salivera pensant en obrir-lo i començar a caminar en el dia a dia de Verdaguer. Quan fou presentat, el 12 de maig, Folgueroles l’acollí amb goig i encara dos dies després, diumenge, en ser-hi presents, vaig notar en l’aire renovellat per la pluja –a primera hora de la tarda plovia a bots i a barrals– la presència de les paraules de l’Àlvar i la Roser explicant l’espellofar i el desgranar –com tantes vegades ho havia fet de minyó Verdaguer amb les pinyes de blat de moro– la pinya de la seva vida. I al vespre, quan la Maria del Mar Bonet i Verdaguer omplia de cants l’església parroquial, també per l’aire se sentien uns mots melodiosos arribats de la llunyania dels temps. Era l’esperit de mossèn Cinto.

En tornarem a parlar dels dies i de les nits de mossèn Cinto, el capellà poeta amb tanta lletra escrita, en vers o en prosa, oferta per ell com un “salteri alat”, sorgit del seu magí de poeta de debò, del que tocant de peus a terra fa dansar idees i pensaments més amunt dels aires del cel. Verdaguer fou un bon poeta i un bon capellà poeta, o poeta capellà -no en dubtin les ments a qui la sotana els sembla un feixuc destorb. Les asprors que hagué de passar, el seu conegut calvari, quan els que l’havien colrat de llaors i calidesa durant disset anys (marquès i bisbe) de cop i volta el bescantaren sense raó, poc les hauria pogut endolcir sense el seu bon cor de capellà de poble i alhora de poeta nodrit per les cançons oïdes treballant al camp o a la vora del foc, que ja des de petit el modelaren. Com digué, referint-s’hi Antoni Rovira i Virgili: “Un gran poeta, més que un gran prosista o un gran artista, contribueix a destacar la personalitat d’un poble i a enfortir la seva consciència”. Justament allò que va propiciar mossèn Cinto i que perdura i perdurarà. Ho va dir certerament, també en vers, Ventura Gassol i Rovira: “un vent novell que somou la boscúria/ brunz i murmura un sol mot: immortal!”

Mossèn Cinto, ans de ser-ho, feia la vida comuna i connatural de qui viu a pagès, en el seu cas a can Tona, de 1863 a 1870, emplaçada entre Folgueroles i Vic. I, és clar, ja portava la llaor de poeta a dins. Ell mateix ens ho conta bellament: “Quan cap al vespre, amb les eines a coll, xano-xano, retornàvem a la masia refilant cançons de l’antigor, que són la meva llet, m’abellia de quedar-me endarrera de mica en mica, per fantasiar a mon plaer i encabir en una estança un concepte que m’enlluernava”. “I quan, després, tota la casada prenia la fresca en el marxapeu del portal o en els margenets de la quintana, i els vailets entremaliats cercaven cuques de llum que il·luminaven, les totxes, els mateixos que en fondes barretines volien empresonar-les, i els vells contaven rondalles i coses de la vellúria, a mi m’hauríeu trobat en la solitud de la cambra, rumiant, o buidant en el paper allò que aquell dia s’havia dibuixat en la meva fantasia.”

“I el gall cantava i tornava a cantar, i les gallines, enyorant la claror del dia i girant-se d’ací d’allà en el barrastral, escatainaven, que jo encara estava dejú de cloure les parpelles al primer son. ¡Quantes voltes m’hi atraparen les dotze batallades de la mitjanit del rellotge del meu poble, i l’estel de l’alba, aguaitant pel finestró, ja em tornava a veure recolzat damunt la taula amb la ploma als dits i la mà esquerra al front! Quantes voltes, sentint quintana avall arrossegar la feixuga arada, havia de deixar per al vespre vinent un concepte bell, encisador, si voleu, i havia de tornar la ploma al tinter per engrapar el mànec de l’aixada, o bé el garrotador de la tralla rondinaire”.