Gala, cultura; Llongueras, cultura

Amb un dia de diferència s’han apagat dues figures de la cultura del segle XX i del que portem del segle XXI: Antonio Gala i Lluís Llongueras. Passen a la història envoltats d’una aura lluminosa feta de veu i de mirada. Dues personalitats d’una intensitat de vida fora mida forjada des de ben petits i mantinguda fins als darrers dies de la seva existència. Marxen el Gala i el Llongueras i deixen en el seu redol una empremta cultural fitada de paraules, dites i escrites, formant un passadís poètic on transitar tot deixant-nos seduir les idees i el pensament. Deixen cultura al seu darrere, provisions de cultura per quan ens calgui anar al rebost i reposar el més gran aliment de l’ànima.

Escrivia ja des de ben petit Antonio Gala. Amb deu anys el seu primer quadern literari i amb quinze anys la seva primera conferència al Liceo Artístico y Literario de Córdoba. I des d’aquells anys de postguerra un sense parar de creació literària i sobretot d’oratòria, de diàleg, esdevinguts monòlegs a raig tan ben amanits de cultura com interminables, de parlar a cor què vols i fruint de la tertúlia. El domini de la llengua castellana d’Antonio Gala li va permetre sortir a la llum pública com si es tractés d’un oracle, fent-se escoltar, embadalint la concurrència, seduïda i encantada. Gala tenia el do de dir les coses pausadament, entenedorament, anant al fons del tema guardant sempre les formes estètiques, teixint amb el silenci d’uns pocs segons una complicitat, un fil amb qui l’escoltava, com si un alè d’Ariadna fet fil de veu bastís una teranyina poètica. Gala ho brodava. Emetia la veu amb una sonoritat esculpida, com si tallés amb les paraules una estàtua i la vestís amb un vel de poesia. Sempre sabia amanir els moments amb poesia, sabedor de les tristeses i de les amargors, de la vall de llàgrimes per on de tant en tant ens porten els camins d’aquest món. Antonio Gala va viure amb passió, gairebé amb golafreria la passió humana, i això el va portar a notar el contrast entre la claror i la foscor, entre l’esclat nodridor i l’abaltiment dels moments amargs connaturals amb la vida. I en aquest balanceig, des del seu balancí creatiu, d’escriptor i de pensador, de poeta convençut, va fer literatura carregada de força lírica, literatura perdurable, duradora, que llegiran d’aquí a dos o tres segles com llegim la de Cervantes, Lope de Vega, Garcilaso o Góngora.

Antonio Gala ha alegrat el panorama cultural espanyol sabedor de formar part dels darrers paladins del bon gust, de la força de la mirada i del caliu de la paraula. Mirada penetrant, sobretot de lluny, a uns quants metres, escodrinyadora com la d’aquells astorets de la Mancha que el van veure néixer. I mirada igualment viva però més endolcida de prop, cara a cara, com la dels patis andalusos de la seva Córdoba “de besos de sol y mazmorras de aire”. Mirada, la seva, ara espurnejant aquell somriure incitador a mig camí entre el místic i l’amant. I les mans als bastons, com el cloure en un punt allò que som, portes endins i portes enfora, en equilibri constant.

La mirada del Lluís Llongueras també era apassionada. I també de petit va començar a obrir-se camí a la vida. El cap i els cabells el van fer ser artista, creador, home de cultura. La mirada i les mans del perruquer. Estil Llongueras, lliure i somiador com ell. La vista fixada al mirall i les mans i els dits en alegria de moviments pellucant els cabells i fent-los saltironar. El Lluís Llongueras ha estat el Velázquez de l’estilisme, donant vida als cabells davant el mirall, fent parlar la persona amb el guarniment del seu cap. La seva aportació a la cultura és en forma de vitalitat corporal, de ganes de viure expressades amb la seva veu torrencial, decidida i desinhibida. Tant ell com Gala han donat gruix i embranzida a la cultura humana de la societat en la qual han viscut i això és molt d’agrair, perquè ha permès impregnar-nos d’aquells impulsos mentals que ajuden a navegar per la superfície d’un món cada vegada més esllanguit i poruc culturalment parlant.